El 21 de maig del 2010, com a president de Balears, vaig acompanyar al Senat al president Montilla per demanar la renovació del Tribunal Constitucional. Allà vam mostrar la preocupació i el rebuig pel bloqueig al qual el PP tenia sotmès a l'alt tribunal, pel desprestigi que significava l'intent fallit d'emetre sentència en un caramull d'ocasions, així com per l'esquizofrènia d'un recurs del PP, que anava inclús contra articles de l'estatut de Catalunya que eren idèntics als que el mateix PP havia proposat o aprovat a Balears o Andalusia.

Abans de tot això, a partir del 2006, ja havíem assistit a una campanya del PP de recollida de firmes per tot Espanya contra l'estatut català que va derivar en boicots als productes catalans i que va crear una gran escletxa entre Catalunya i Espanya. Després, el juny del 2010 la sentència del Tribunal Constitucional va tombar part d'aquell estatut, que venia de ser aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts Generals i pel poble català en referèndum.

La dreta ja ens té acostumats al fet que quan està al Govern exigeix responsabilitat als altres, però quan està a l'oposició, per aconseguir rèdits electorals, aplica un "tot val" irresponsable, sense importar-li la rellevància dels temes, ni les conseqüències que se'n derivin.

Des de llavors les demandes i greuges de Catalunya lluny de ser atesos, van rebre com a única resposta de la majoria absoluta del PP, l'aprofitament de l'excusa de la crisi econòmica per retallar competències autonòmiques, limitar l'autonomia financera i impedir la revisió del sistema de finançament, ficant així més foc a l'olla. Unes maneres que van fer que el 15% d'independentistes que hi havia a Catalunya, en un temps rècord, es convertissin, més o menys en un 48%, si tenim en compte el vot sobiranista a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Un augment acompanyat per un gir independentista radical de les institucions catalanes, i una forta mobilització social, que han estat sistemàticament menyspreats pel Govern central, que s'ha amagat darrere la legalitat i s'ha negat a cercar solucions polítiques. Un Govern central que ha rebutjat i fet befa, fins i tot, de les propostes socialistes per avançar cap a l'estat federal i trobar així un encaix per Catalunya dins un projecte plural d'Espanya.

La irresponsabilitat d'uns ha estat contestada irresponsablement pels altres, culminant amb l'aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei del referèndum i la de transició, saltant-se la Constitució i les pròpies normes catalanes, fent cas omís dels procediments democràtics, deixant sense garanties a les minories del Parlament i a tots els catalans i catalanes que no estan d'acord amb el procés. Tal com diu Eliseu Aja (primer president del Consell de Garanties de l'estatut): "La convocatòria del referèndum es realitza saltant-se les lleis, les normes del Parlament català i sense un mandat social, ja que, cal insistir-hi, els independentistes no aconseguiren la majoria absoluta dels vots a les darreres eleccions autonòmiques". Un referèndum, a més, del qual ha dimitit la Sindicatura Electoral, peça clau sense la qual desapareixen totes les garanties, com explica Xavier Arbós. Uns acords que han estat declarats il·legals pels tribunals i que han propiciat l'actuació de fiscals, jutges i forces de seguretat, contestada per manifestacions al carrer. Fets que estan creant una escletxa de cada vegada més gran a la societat catalana.

Una situació que demana diàleg ja. Aquest desgavell no tindrà solució només imposant la legalitat, es necessita una ferma actuació política: per vèncer l'immobilisme i les vies unilaterals, per retornar a la legalitat democràtica d'on no s'havia d'haver sortit mai, i per, al mateix temps, fer front a la realitat d'Espanya i de Catalunya, impulsant un nou pacte territorial i un nou encaix per Catalunya, tenint clara la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, que la igualtat no significa uniformitat, i que les asimetries al nostre sistema no són cap novetat.

*Senador y expresident del Govern balear