Qualcú m'ha demanat que digués la meva sobre la guerra armada entre Catalunya i Espanya entorn d'un referèndum que una vol celebrar i l'altra vol aturar.
Vaig assistir al debat de dia 24 al Club Diario de Mallorca, que fou exemplar en general. En tot l'acte, no hi va haver cap al·lusió a la qüestió lingüística. En les interminables discussions públiques al respecte, tampoc no se n'ha parlat gens, quan jo la consider essencial. M'explicaré.
Tenia prop de vint anys, quan un amic em va cridar l'atenció sobre la identitat de la llengua que nosaltres, els mallorquins, empràvem habitualment en la vida privada i de les restriccions que patia el seu ús públic. Comparant-la amb els idiomes no discutits, tot d'una vaig comprendre com era d'injusta la seva situació. De llavors ençà, em vaig posar al costat dels qui treballaven per remeiar-la, quan a Mallorca érem molt pocs ("cabem dins un tramvia", digué en recordada expressió l'apotecari de Santanyí).
No he d'insistir en el nostre panorama lingüístic d'en temps del franquisme. Ingènuament, ens pensàvem que el català aconseguiria una regulació condreta quan la dictadura s'acabaria; però, ni amb la transició, ni amb la Constitució, ni amb l'autonomia, ni amb l'entrada a Europa, la llengua no hi ha arribat ni de lluny.
La llengua catalana continuarà retallada mentre no tengui un estat que la defensi. Mentrestant, la seva situació serà de precarietat. Tendrà més o menys llibertat de moviments segons quins sien els qui manin. Uns li fermaran la corda més curta, altres més llarga, quan se tractaria de pasturar sense corda de cap casta. Si el mal del català li ve de no comptar amb un estat propi, pareix que la independència de Catalunya li hauria d'esser el remei definitiu. Podria esser que ho fos dins l'espai del nou estat; però, què passaria a la resta dels territoris que la parlen, entre els quals Mallorca? No ho veig gens clar.
Una de les tàctiques més emprades per erosionar la llengua ha estat la fragmentació, mantenint-ne les comunitats parlants ben aïllades: Espanya ben unida, però amb les parts ben separades. Aleshores, quin efecte tendria afegir-hi una frontera estatal? És previsible que l'Estat Espanyol, per consolar-se del greuge rebut amb la independència catalana, emprengués una guerra ferotge contra el català en els redols que romanguessin baix del seu poder. Ens tallarien tota comunicació amb Catalunya: se tancarien de tot els repetidors de ràdio i televisió que reben canals d'allà, se suprimirien les assignatures de català de les escoles (a tot estirar se'n permetrien una o dues hores setmanals, de caràcter voluntari, amb programes secessionistes), els mitjans de comunicació d'aquí veurien restringides les hores d'emissió en " lengua regional", etc. En suma, tornaríem al temps de la dictadura.
Pensar en unes Balears independents d'Espanya, sí que seria somiar truites, o la menja que fos. I no vos penseu que, si jo la veia possible, em fes il·lusió aquesta sortida, tenint en compte les tendències electorals dels indígenes d'aquí. ¿Com seria la situació lingüística d'una república balear amb un Bauzá de cap d'estat?
No voldria amb aquestes darreres paraules haver estat injust amb els meus conciutadans. Per ventura m'equivoc, ja ho voldria. No ignor el canvi que ha experimentat la manera de pensar de la nostra població els darrers anys. Ha fet uns canvis que no hauríem imaginat mai.
Escric aquest article quan hi falten vuit dies per a la data del referèndum català, legal o il·legal, de conseqüències imprevisibles. Siguin quines siguin les conseqüències de la diada, no hi veig sortida bona per cap cantó.
*Filòleg
