Dissabte, 5 d'agost. El Pla de Na Tesa es disposa a iniciar les seves festes patronals sota una canícula infernal. M'hi acost perquè un amic m'ha fet avinent que avui tendrà lloc la lectura del pregó de festes a càrrec d'un altre vell i entranyable amic, en Daniel Guirao. En Daniel, entre moltes altres coses, ha estat regidor de l'ajuntament de Marratxí pel PSOE al llarg de diverses legislatures, on va exercir de tinent batle en les àrees de Sanitat i Transport, Serveis Socials, Esports i Medi Ambient.
Era -i és- un bon amic, en Daniel. Probablement un dels caps més ben moblats del batxiller del col·legi La Salle als anys 70. Vàrem compartir amb ell aula, inquietuds i no poques curolles de joventut. Tots l'envejàvem, en certa manera. Era una persona força dinàmica i sensata; posseïa a més un físic atractiu i equilibrat, uns trets que no passaven desapercebuts entre les al·lotes del club juvenil Gaudium, el club parroquial on d'alguna manera transitàrem des de la joventut a l'edat adulta. En Daniel parlà de tot això, al seu pregó: de l'estreta però generosa vigilància exercida per don Baltasar Morey, aleshores rector del poble; del mestratge humil i constant de persones com en Biel Duran, l'ànima de l'agrupació folklòrica Aires des Pla de Marratxí, o en Mateu Salom, 'Llebre', que vivia i sentia el teatre d'arrel popular com ningú, o en Tomeu Munar, motor i ànima de l'actual club de bàsquet del Pla de Na Tesa. Varen ser moltes les anècdotes i els personatges que recordà en el seu parlament, on alternà indistintament el català i el castellà, amb la naturalitat pròpia de qui no vol renunciar a cap tret que l'hagi ajudat a conformar un tarannà i una manera de ser.
I ho manifestà a través del llenguatge de les emocions: cada vegada que recordà els seus pares, persones humils arribades des de la península en els anys 60 atrets per l'eclosió de la indústria turística, se li trencà la veu. Explicà planerament com hagueren de deixar el seu poble, la seva gent, per procurar una vida millor als seus fills. I ho va fer sense rancúnia, agraint als mallorquins l'hospitalitat mostrada als qui, com els seus pares, escolliren el Pla de Na Tesa per iniciar una nova vida. Contà com, a l'escola pública i de mica en mica, els llinatges Matas, Munar, Mas o Fiol s'anaren barrejant amb els García, Sánchez o Martínez sense traumes, d'una manera natural. Hospitalitat, acollida, integració... Guirao utilitzà una vegada i una altra aquests mots per comprendre aquells temps però també per reivindicar aquests: parlà del turisme com una activitat que transformà l'economia illenca, certament, però també com un fenomen que ajudà a obrir portes i a veure el món d'una altra manera. I posà un exemple ben senzill: un temps -va dir- saludàvem els autocars que transportaven turistes al seu pas pels pobles, una salutació que normalment ells corresponien afablement, com si el desig de coneixença i intercanvi fos mutu, com si els uns i els altres volguéssim amarar-nos d'altres cultures i altres costums. No era romanticisme, allò que tractava de reivindicar; era simplement una visió del fenomen turístic que hem perdut i que no hi seria de més que tornàssim a recuperar.
Tot això ho va fer elegantment, sense fer cap retret a ningú, ans al contrari: va tenir paraules d'agraïment per a tots els regidors pladenatesers que, amb independència del seu color polític, compartiren amb ell comissions i plenaris al consistori de Marratxí. A tots -explicà- els unia un sentiment de pertinença a un petit nucli situat a la vora de l'aeròdrom de Son Bonet, equidistant entre el Pont d'Inca, Cas Capità i Son Ferriol, una petita pàtria que en Daniel va voler dignificar i engrandir amb les seves paraules. En acabar el pregó vaig anar a saludar-lo per donar-li l'enhorabona. Li vaig allargar la mà per estrènyer la seva; però en comptes d'això ell m'abraçà càlidament, com si en aquell gest s'hi condensàs tota l'hospitalitat de què havia parlat i una amistat que havia sobreviscut definitivament a l'amenaça del temps i de l'oblit.
