Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Elogi de la compassió

Finalment i com era d'esperar, el Consell Insular de Mallorca ha optat per no protegir el monument de Sa Feixina i donar d'aquesta manera llum verda a la seva possible demolició. Ha pres aquesta decisió un 18 de juliol, la mateixa data que IB3 Televisió ha escollit per projectar el documental sobre la Fossa de Porreres, un testimoni esgarrifós sobre els impunes assassinats de la Guerra Civil a mans de milicians falangistes o botxins afectes al règim del dictador Francisco Franco. Hi ha qui ha volgut fer lectures paral·leles i/o interessades d'ambdós esdeveniments, com si es volgués donar a entendre que l'un no es podia donar sense l'altre i viceversa.

Seguesc pensant que l'esbucament del monòlit de sa Feixina és un greu error. Tot i les contradiccions inherents al seu aixecament, constitueix un testimoni d'un episodi dramàtic de la nostra història, una lliçó per recordar a les futures generacions que fets com el que donà peu a la seva construcció no tornin a succeir. Malauradament, però, aquest vessant pedagògic i patrimonial ha estat obviat pels responsables polítics del Consell i l'ajuntament de Palma. Aquests, a més a més, han basat la seva decisió en informes de dubtosa legitimitat, la qual cosa originarà inevitablement la judicialització del conflicte. Al meu parer, ha pesat més en aquesta decisió el desig de revenja que l'anhel de justícia i reparació que tant s'ha pregonat per part dels que fort i no et moguis volien que el monument es demolís. Davant el dubte i la divisió de parers, crec que allò més sensat hauria estat apostar per la conservació del monument, que d'altra banda compleix amb les prescripcions de la Llei de memòria històrica, no ho oblidem.

Tot això pensava l'endemà de la decisió del Consell mentre em dirigia en tren a Inca, on tenia una reunió de feina. Un moment donat, en una de les parades, vaig veure un grup de nins i nines que aparentment anaven de colònies, amb roba de colors i asseguts al llarg de l'andana. D'alguna manera, aquella alegre i bella imatge representava el futur d'unes generacions sobre les quals recaurà la responsabilitat de dirigir una societat que probablement molts de nosaltres ja no veurem. I vaig reflexionar sobre si no valdria la pena que tots plegats féssim un esforç perquè aquests nins cresquin en un ambient de diàleg i entesa, sense crispació ni sectarismes inútils. Llavors em va venir al cap aquest poema de Thich Nhat Hanh, un autor al qual acudesc sovint, especialment quan no trob lògica ni sentit a alguns dels fets que marquen la nostra actualitat política i social, com ara el relacionat amb el monument de sa Feixina. El poema es titula Llamadme por mis verdaderos nombres, i diu així:

"No digáis que partiré mañana, / pues aún estoy llegando. / Aún estoy llegando para reír y para llorar, / para temer y para esperar. / El ritmo de mi corazón es el nacimiento y la muerte / de todo lo que vive.

Soy un insecto que se metamorfosea / en la superficie del río. / Y soy el pájaro / que se precipita para tragarlo. / Soy una rana que nada feliz / en las aguas claras del estanque. / Y soy la serpiente acuática / que sigilosamente se alimenta de la rana. / Soy el niño de Uganda, todo piel y huesos, / mis piernas tan delgadas como cañas de bambú. / Y soy el comerciante de armas / que vende armas letales a Uganda. / Soy la niña de doce años, / refugiada en una pequeña embarcación, / que se arroja al océano / tras haber sido violada por un pirata. / Y soy el pirata, / cuyo corazón es aún incapaz / de ver y de amar. / Soy un miembro del Politburó / con todo el poder en mis manos. / Y soy el hombre que ha pagado / su 'deuda de sangre' a mi pueblo/ muriendo lentamente en un campo de concentración.

Mi alegría es como la primavera, tan càlida / que hace florecer las flores de la Tierra entera. / Mi dolor es como un río de lágrimas, / tan vasto que llena los cuatro océanos.

Llamadme por mis verdaderos nombres, os lo ruego, / para poder despertar / y que la puerta de mi corazón / pueda quedar abierta, / la puerta de la compasión".

Crec que valdria la pena que ens afanyàssim a obrir aquesta porta, abans que entre tots la tanquem definitivament.

Compartir el artículo

stats