El tret que potser costa més de pair de la societat actual és la rapidesa, vertiginosa, amb què tot, una dia per l'altre, canvia. Canvis que afecten tots els ordres de la vida. Ja es poden imaginar els disgusts i maldecaps que aquesta dinàmica confereix als qui en som reticents, gairebé al·lèrgics, als canvis. No es tracta de fer una melancòlica elegia de les societats del passat, que molts vàrem ser a temps de conèixer, almenys les anteriors a l'era digital, en molts d'aspectes ancorades en unes formes de vida ancestral, que s'havien transmès, amb poques modificacions, al llarg de diferents generacions. Justament, les alteracions, diguem-ne, radicals (quan, posem per cas, l'ovella negra del clan volia tirar pel dret) d'aquelles pautes provocaven més d'un aldarull dels sonats, com si el fonaments de la família i de la societat en conjunt s'haguessin d'esbucar de cop i volta.
Perquè vàrem viure l'adolescència i la joventut en un món premodern tal vegada som capaços de percebre amb més neguit la naturalesa dels canvis a què fèiem esment, molts dels quals han estat analitzats després amb rigor i saviesa per diferents estudiosos dels tarannàs de les societats. Un dels punts de diferència entre el món d'ahir i el d'avui podria ser la concepció i vivència de l'adolescència. Abans, era una etapa de la vida marcada pels ritus de pas que s'havien d'anar experimentant, de manera escalonada, sense presses; ara, per contra, els joves escurcen els terminis d'aquesta etapa de la vida; les relacions sentimentals, la sexualitat, a tall d'exemple, que tant de temor, fins i tot por, o mala consciència, ens varen causar a nosaltres, els joves d'avui les han com dessacralitzat, posades dins l'etiqueta de líquides, amb què filòsofs d'anomenada han caracteritzat les societats modernes; per cert, els qui vàrem néixer allà pels seixanta hi volíem donar una mica més de gas, a la vida, accelerar-ne el ritme, trencar amb els guions establerts de la família; tot plegat, res de pes (dur els cabells a l'estil dels Beatles, combregar amb la filosofia de la vida dels hippies, qüestionar més d'un dels dogmes de vida i de fe que ens havien inculcat, desobeir els rituals des festes i celebracions que la família tenia com sagrades), malcriadeses pròpies de l'adolescència, que varen treure de polleguera adesiara els nostres pares. No s'oblidi que, tot i que, en general, érem una colla d'imberbes mal informats, ens arribaven notícies llunyanes que els temps podrien canviar, que la joventut d'arreu apostava per un món més just i feliç. I nosaltres, ingenus com érem, ens ho vàrem creure.
Un hàbit, que pot parèixer anecdòtic, com és l'hora i el ritme de les menjades, una ordre que per a nosaltres era d'obligat compliment, marca alhora la distància entre els dos tipus de societat. El que aleshores era una pràctica "normal", la família unida a l'hora del dinar i del sopar, és avui una excepció, ni és possible en els dies de festa. Pot donar la imatge de la família tradicional i patriarcal (és més habitual ja que molts d'homes siguin els encarregats de posar-se el davantal), però no se'n podem menystenir els beneficis, en el sentit que era un moment de socialització (per sort, molts no vàrem menjar acompanyats de la televisió), de, posem per cas, demanar als fills com anava l'escola. Se'ns diu que avui les hores del menjar són un caos; nins, i adults, que mengen sols de cap a cap d'any, amb tota seguretat pendents en tot moment del mòbil, amb barra lliure per engolir les llepolies més infectes que hi ha al rebost.
Sense cap dubte les presses han fet molt de mal, i, per descomptat, un model de societat que, per a uns sous miserables, xucla l'ànima de la bona gent.
