Dia 20 de juny darrer, vaig assistir a la presentació de l' Atles ornitonímic de les Illes Balears, obra d'en Cosme Aguiló i n'Antoni Mestre, editada per l'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Baleàrics. L'acte se va celebrar a l'Arxiu del Regne de Mallorca.
És possible que els lectors d'aquest article, si no són molt instruïts, no sàpiguen que vol dir "ornitonímic". És un terme nou, encara no incorporat al diccionari que maneig, format a imitació d'altres de més coneguts, com "toponímic". I així com un atles toponímic és aquell que registra noms de lloc (del grec topo), ornitonímic és el que registra noms d'ocells (del grec ornitho). Perdoni'm el lector que no necessitava aquesta explicació: no és per a ell, sinó per als altres.
Aquest atles immens recull tots els noms d'ocell que s'han pogut arreplegar a les nostres illes. D'espècies d'ocells, n'hi ha una mala fi i justament cadascuna no té un nom tot sol, sinó molts. Un mateix ocell pot dur un nom diferent segons les localitats. La tasca dels autors de l'atles ha estat doble, doncs. Primer censar totes les espècies d'ocells de les Illes i després indicar tots els noms que reben cadascuna a les distintes localitats. Això els ha obligats a fer un recorregut per tot el territori cercant informants, que no són bons de trobar. Demanau a persones corrents, sobretot de zones urbanes, quins noms d'ocell coneixen i veureu quants els en surten. Ja faran molt si arriben a la dotzena. Per tant, els autors de l'atles han hagut d'interrogar individus molt particulars, sobretot de zones rurals, que viuen en contacte amb la naturalesa, bons observadors i amb bona memòria, ben disposats a contestar les qüestions dels enquestadors i a més intel·ligents per comprendre què és allò que els demanen. Una aventura comparable a les "excursions" que mossèn Alcover va emprendre per arreplegar els materials d'aquella altra obra colossal que va esser el seu diccionari.
En total, l' Atles ha reunit dos mil noms repartits entre 160 espècies, obtenguts de 651 entrevistats. Això els ha obligats a recórrer tot el territori no sols de Mallorca, sinó també de les altres illes. Quan he comparat la feinada que han fet aquestes criatures amb la meva de tota la meva vida, quan ja pastur per la darrera tanca, m'he sentit poca cosa. Una lliçó d'humilitat ben saludable perquè, si no en rebia qualcuna de tant en tant, cauria de ple en el primer dels pecats capitals, o en el seu subproducte que és la vanitat.
Entre les altres intervencions de l'acte de presentació, n'esmentaré només una, la d'en Nicolau Dols, excel·lent d'agudesa i claredat. Cada intervenció seva també m'és una lliçó de modèstia.
En Cosme i en Nicolau, tots dos varen esser alumnes meus. I és molt bo que m'hagin superat, cadascun dins la seva línia. Però això és llei de vida: contra el tòpic de suposar que el mestre és superior al deixeble, de fet aquest, amb el temps, ha d'anar més endavant. Si no fos així, els coneixements de la humanitat, en lloc de créixer, tendirien a zero. En tots els ordes de la vida, les noves generacions passen davant a les velles.
Una altra reflexió em vaig fer acabat aquell acte. A la nostra llengua, li han sortit valedors de doble signe: els considerats catalanistes i els consagrats a "lo nostro". Però, dels dos grups, els qui han fet els grans treballs a favor de la llengua, inclòs mossèn Alcover, sí, han estat justament els primers. Tot un punt de meditació.
*Filòleg
