Tots els grans clubs tenen allò que als Estats Units es coneix en el món del beisbol com un " field of dreams". L'Atlètic Balears és un club tan gran com humil; i, com no, els balearicos tenim el nostre propi camp de somnis: l'Estadi Balear. Allà ens hi han dut els nostres pares i padrins; hi hem crescut; hi hem viscut els nostres millors i pitjors moments; i sempre que hi entram se'ns cauen les llàgrimes pensant en aquells que hi foren i ara ja no hi som. Construït amb l'esforç de dos mil petits accionistes, l'Estadi, fou l'orgull d'un poble obrer que, just superada la postguerra i representant al bàndol perdedor, havia aconseguit construir un camp modèlic sense un euro d'inversió pública. Així, com dic, més de dos mil persones, la majoria de classe treballadora, amb múltiples privacions i patiments, aixecaren amb accions comprades a termini i pagades amb l'esforç del seu suor, el que havia de ser la casa definitiva d'un club que ja havia estat desnonat en un parell d'ocasions, fruit de la seva històrica pobresa, de les seves anteriors seus esportives en els anys seixanta del segle passat. Sempre me va fer gràcia en comparativa, que si l'Estadi Balear el construïren dos mil sants balearicos, el camp del nostre gran rival, el Real Mallorca, fou construït per 666 mallorquinistes, emetent el mateix nombre d'accions del camp d'Es Fortí que el nombre de la bèstia de l'Apocalipsi de Sant Joan (supòs que, per això i altres vinculacions infernals, actualment el club alfonsí fa servir un dimoni de símbol institucional).

L'Estadi Balear per nosaltres és molt més que un camp de futbol: forma part de l'ADN blanc-i-blau. Hem sentit moltes befes mallorquinistes dient que era el camp més gran del món ja que no s'havia omplert mai; que s'esbucava a trossos; o, directament que estava enredoltat de drogoaddictes degut a la seva ubicació al costat de les barriades més humils de Palma. Aquestes preteses ofenses eren per nosaltres un motiu d'orgull. Els balearicos aconseguírem durant dècades mantenir un camp de més de 20.000 espectadors sense cap euro d'inversió pública; i havent de veure passar per davant, entre altres coses, una Universíada que es negava a invertir un sol euro en la reforma de l'Estadi Balear, al temps que l'Ajuntament construïa un camp de més de trenta milions d'euros per regalar-li a una empresa privada de color vermellenc. No de bades, Son Moix fou un clar precedent, en quant al casi regal d'una gran inversió pública a una empresa privada, del que han fet el Govern Balear i l'Ajuntament de Palma la present legislatura amb el Palau de Congressos de Palma. Curiosament, la batlessa més mallorquinista que ha tingut mai Palma, Catalina Cirer, ha estat l'única política municipal que ha ajudat fins ara a l'Atlètic Balears, signant l'any 2005 un conveni a deu anys que havia de possibilitar a mig termini la reforma de l'Estadi Balear. Poc dura però l'alegria en la casa del pobre. El punt culminant de dècades de discriminació es va produir l'any 2013 quan el Club va requerir a l'Ajuntament per a què fes front al manteniment i reforma de l'Estadi tal i com s'havia compromès l'any 2005 sent batlessa Catalina Cirer. La resposta de la corporació municipal al requeriment blanc-i-blau fou decretar la clausura de l'Estadi Balear. I sé bé del que parl, ja que me va tocar redactar, en qualitat d'advocat i directiu del Club, aquell històric requeriment que va provocar l'inesperat tancament de l'Estadi Balear. El tancament de l'Estadi fou una passa més en una llarga trajectòria de discriminacions públiques institucionals en contra de l'Atlètic Balears. Aquesta clausura fou un cop molt dur i hagués pogut suposar la desaparició del Club (supòs que aquesta era l'autèntica finalitat mai declarada del tancament...). El Balears començàrem a patir, des d'aleshores, un llarg exili que ens ha dut a haver hagut de llogar Son Malferit a la Federació Balear de Futbol després d'una època d'exili municipal a Calvià. A dia d'avui, continuam amb l'èxode, sent, que jo sàpiga, l'únic club en categoria estatal de la Ciutat (i probablement de tota Espanya) que no compta amb unes instal·lacions municipals proporcionades per l'Ajuntament. No ens vénen de nou les discriminacions als balearicos per part del poder establert, ja sigui aquest de dretes o de preteses esquerres, però, aquesta quotidianitat, no ens ha de fer oblidar l'injust del maltractament que hem patit fins ara.

Durant la primera setmana de juny d'aquest any 2017 s'han produït les primeres passes per la reforma de l'Estadi Balear, el gran somni de tots els balearicos, per damunt de qualsevol ascens esportiu. Així la màxima il·lusió de la majoria de balearicos de soca-rel, no és l'ascens a Segona A, sinó que el I will survive de Gloria Gaynor torni a sonar per la megafonia de l'Estadi Balear. I will survivePer nosaltres aquesta és la nostra prioritat absoluta a tots els nivells. L'acord entre la comunitat de copropietaris i el Club era la base de qualsevol proposta, i ara queda pendent l'autorització administrativa, i un hipotètic ajut econòmic de l'Ajuntament de Palma en la reforma. Consider, no obstant, que al marge d'aquesta col·laboració municipal, i de la possible reforma de l'Estadi, aquesta alegria no ens ha de silenciar un clam requerint justícia històrica. No es pot seguir consentint el continu tracte de favor que ha rebut sempre per part del poder el nostre gran rival mallorquinista. Així, fa molt que duc dient que l'atribució en exclusiva de l'ús de l'estadi municipal de Son Moix al Real Mallorca amb un lleoní conveni en contra dels interessos públics municipals; l'operació de compra de la Ciutat Esportiva de Son Bibiloni per part de la Fundació Reial Mallorca; i els milions d'euros d'ajuts públics directes i indirectes rebuts per l'entitat alfonsina durant els darrers quinze anys (només entre l'any 2010 i 2014 va signar la SAE mallorquinista un conveni amb IB3 pel qual va ingressar 12 milions d'euros); fan que hi hagi causa suficient, al meu modest entendre, per plantejar davant la Comissió Europea un procés sancionador per ajuts públics il·legals a una empresa privada en contra de la normativa de lliure competència de la Unió Europea. La Comissió, ja fa fallat en casos similars en contra dels Clubs expedientats. En concret, l'any passat, FC Barcelona, Real Madrid, València, Athletic de Bilbao, Atlético Osasuna, Elx i Hércules foren condemnats a tornar els ajuts, directes o indirectes, percebuts d'institucions públiques durant els darrers anys. Crec que els balearicos hem de fer l'esforç i clamar justícia a Europa; una justícia que, a les Illes, fins ara ens han negat les autoritats polítiques. En tot cas, acabaré amb un crit d'esperança ja que sembla que, després de dècades de patiment, finalment, a les Illes, futbolística i institucionalment, tal i com va cantar el premi Nobel de literatura Bob Dylan: The times they are a-changing. A la fi, els fills de mil derrotes, reclamam el nostre lloc a la història.

*Doctor en Dret, advocat i exdirectiu de l'Atlètic Balears