La venda de finques rústiques a Mallorca és un dels fenòmens econòmics més rellevants dels darrers temps. A ell hi ha dedicat la seva darrera obra, Terra venuda (Documenta Balear, 2017), el periodista i escriptor Miquel Ferrà i Martorell, autor de nombroses novel·les històriques, articles i assajos on tracta de prendre el pols a una societat canviant, i no sempre cap a bé. Ara ho ha tornat a fer en aquesta al meu parer encertada proposta, on s'hi barregen crítica social, filosofia, antropologia i algunes pinzellades d'ecologia, just la necessària per reivindicar el valor d'una terra a la qual hem convertit en poca cosa més que mercaderia. Ferrà ens ho recorda sàviament just a l'inici de la trama, quan acudeix a aquella faula de La Fontaine en què un llaurador, a l'hora de morir-se i per evitar que els fills venguin la terra per anar-se'n a viure a la ciutat, els diu que a les seves entranyes es troba un gran tresor, del qual no els pot dir la ubicació exacta. Després de molts d'anys de cercar-lo amb desfici mentre tenien cura dels sembrats, comprengueren que el tresor era la pròpia terra i les seves collites, així com el treball invertit en dignificar-la.
Un altre dels encerts del relat de Ferrà és que adoba l'argument amb referències a personatges o episodis que formaren part de la història d'aquestes finques -ell es refereix concretament a una, per bé que la situació es pot extrapolar a la majoria de predis venuts a capital estranger-, la qual cosa evita que l'obra es converteixi en un mer al·legat contra la venda massiva de possessions a Mallorca. D'aquesta manera desfilaran a través de les pàgines de Terra venuda històries o anècdotes lligades a la propietat que ajuden a contextualitzar el seu discurs i, de passada, a atorgar a la terra un valor sovint desconegut -menyspreat, si més no- darrere el vel atapeït i asèptic de les grans operacions immobiliàries. Diu l'autor, en un d'aquests passatges, tot referint-se a l'actitud del comprador-inversor -alemany, en aquest cas- aliè a l'especial idiosincràsia del paratge que pretén adquirir: "No puc dubtar que es tracta d'un ésser matemàtic, d'aquests que consideren que una ullada de romanticisme és una mena de gest de feblesa. Però no ens hem d'enganyar, la natura no és un pobre valor residual afegit a un càlcul de mercat i al moviment especulatiu de les hectàrees".
Res no és gratuït ni sobrer, en aquest nou lliurament de l'escriptor solleric. Com a contrapartida a la visió depredadora, sovint deshumanitzada, del comprador fred i calculador, Miquel Ferrà hi oposa el vertader valor de la terra, aquell que de mica en mica hem anat oblidant però que ha estat testimoni de nombrosos fets i vivències, alguns dels quals han contribuït a modelar el nostre tarannà i manera de ser. De fet, el venedor a desgrat de la propietat que protagonitza la novel·la té ganes d'explicar als inversors estrangers quin és, aquest valor: "Potser els diria que els arbusts que ens interrompen el pas són llentiscles, mates de farigola i ginesta, escanyacabres, fonolls, albons, brots de romaní i xiprells" . I tot seguit es fa la gran pregunta, aquesta que, d'ençà la irrupció del turisme com a motor gairebé únic de la nostra economia, ens venim fent des de fa dècades: "Per què ha de desaparèixer tot allò que té el nostre territori de delicat i sensible?".
La resposta no és senzilla, prou que ho sabem. Tot i així Terra Venuda ens dóna algunes claus per entendre el fenomen de la venda de finques rústiques a capital estranger. Per ventura no tant des d'una perspectiva econòmica -insistim-hi- com des de la necessària reflexió que s'imposa en parlar de la pèrdua progressiva d'un patrimoni natural i cultural sovint irrecuperable. En acabar la novel·la em va venir al cap una anècdota que vaig viure en l'època en què vaig militar a Els Verds, ja fa d'això un bon grapat d'anys. Havíem anat a fer un míting a Andratx quan una senyora major, en acabar d'escoltar les nostres paraules, ens va dir: "Arribarà un dia en què serem tan pobres, tant, que només tendrem doblers" .
Això és el que tracta d'explicar humilment en Miquel a la seva obra. Els convid a llegir-la, abans que, tal com explicava aquella bona dona andritxola, siguem pobres de solemnitat.
