Just a l'entrada del carrer de Sant Jaume per la plaça de Santa Magdalena es construeixen dos hotels, l'un al costat de l'altre. Uns quants carrers més enllà, al de la Concepció, es basteix un nou hotel. I ja hem perdut els comptes dels negocis hotelers en funcionament a qualsevol dels dos barris antics de Ciutat. Com també ens hem extraviat a l'hora de repassar les llicències municipals atorgades per reformar edificis i convertir-los en més i més hotels. Sense cap pla visible que ens expliqui quin futur es vol per a la Palma antiga, sense més perspectiva que la mera contingència i l'anar passant, sembla que res no importi al marge de satisfer les avideses mai del tot assaciades dels inversors de torn. Es miri com es miri, emperò, de tot plegat cal concloure que allò que de ben segur no importa gens als que ens governen és el benestar dels ciutadans. Els mateixos ciutadans que potser només pretendrien poder deambular com un temps pels carrers estrets i silents on es consideraven amb el dret de refugiar-s'hi tantes vegades com els vingués de gust. Això, senzillament, s'ha acabat (i, pel que sabem, ningú mai no ens n'ha demanat el parer).
De bell nou abocats a l'estiu, l'illa sencera tremola. Els problemes de la saturació turística s'incrementen en paral·lel amb la inacció dels responsables polítics. Res de nou, això de la inacció. Res de nou això de la incapacitat per detectar les situacions de crisi i posar-hi remei. Res de nou això de la incompetència per promoure plans de llarg abast que defineixin el país que volem per a les properes dècades. Estem mancats absolutament de poder per regular el trànsit de l'aeroport i del port i, molt probablement, aquest poder no el tindrem mai. Els que decideixen en primera instància el nombre d'avions que l'aeroport pot arribar a encabir o el nombre de creuers que el port pot arribar a rebre, només consideren el factor del creixement sense límits. El nombre de turistes que ens convé, diuen o pensen, és il·limitat, i creixerà fins que hi hagi gent disposada a comprar un bitllet de transport.
Dins d'aquesta lògica desbocada, com que les instal·lacions actuals arribaran a no donar més a l'abast, un segon aeroport és un perill cert que es justificaria precisament per la manca de capacitat del que ara tenim. Vet aquí la lògica que se'ns imposa: créixer i créixer sense aturador. I qualsevol pensament alternatiu que qüestioni aquesta línia mereixerà ser titllat d'irreverent i de perillós enemic del sistema. L'amenaça de la pèrdua dels llocs de treball apareixerà acte seguit com l'argument pretesament definitiu. I d'amenaces en tenen més: les desinversions, la baixada de l'activitat econòmica, el tancament de negocis vinculats al turisme (i tots ho estan, no es priven d'afirmar). Però la capacitat de càrrega de les nostres infraestructures i del nostre territori sí que té un límit que raonablement hem superat fa una estona molt llarga. Com en té, de límit, el desencís de no poder visitar cada racó de casa nostra a l'hora i el dia que hom vulgui. O la frustració de romandre reclòs entre quatre parets en la inútil espera que l'allau humà amaini.
Tanmateix, cal pensar que devem tenir governants -els d'aquí, els de més a prop- perquè ens procurin el bé i no per altra raó diferent. És ben sabut que no podrem de cap de les maneres incidir ni en l'aeroport ni en el port en el sentit de temperar l'entrada de visitants. Justament per això, emperò, potser convindria -sens dubte, ens convindria- engegar els mecanismes que com a col·lectivitat tenim a mà, que són uns altres. Ara per ara, qualsevol activitat econòmica vinculada al turisme necessita que estigui assentada a la terra, i necessita també una llicència. Doncs bé: com que ens està vetat actuar sobre la demanda, actuem sobre l'oferta. I l'oferta sí que la podem controlar. És una qüestió de voluntat(de voluntat política).
Així, doncs, actuem decididament sobre l'ordenació del territori i sobre la concessió de les llicències administratives. Impedim de forma taxativa, sense excepcions, l'augment de places hoteleres. Incrementem arreu la categoria mínima dels hotels de forma que es vegin obligats a pujar els preus (i això cal pensar que implicaria un descens de la demanda). Incrementem la qualitat exigible als establiments de l'anomenada oferta complementària. Evitem o restringim el pas a les zones més visitades, fràgils i/o en perill de col·lapse. Establim una taxa als cotxes de lloguer. Evitem l'ocupació d'un pam més de territori fora dels nuclis urbans...
I altres mesures consemblants. Imaginatives, eficients i amb la decisió ferma de fer-les acomplir. Que les mesures copiïn -com si no!- allò que ja s'ha fet a altres indrets orientat a que la qualitat de vida dels residents sigui compatible amb el manteniment i foment de la indústria turística. Finalment, hauríem de començar a deixar de ser una colònia explotada fins a l'extrem a major glòria i benefici de la metròpoli. Plantem-nos i facem servir els mecanismes de què disposem. És també una qüestió de creença en les pròpies forces. Viure a casa teva amb serenor, anar aquí i allà i més enllà, gaudir de l'aire i de la claror, estirar-se a l'arena per veure com l'univers es mou, hauria de ser possible.
P.S.: A la dècada dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat es podia caminar per la platja des Trenc, arran d'aigua, amb la remor de la mar de companyia, qualsevol diumenge d'estiu de ple sense trobar pràcticament un ànima. La nostàlgia no té bon predicament entre nosaltres, però els que vàrem tenir la fortuna de viure aquelles experiències daurades encara somiem que algun dia revindran. Mentrestant, si heu desistit d'anar a visitar cap paradís perdut, tracteu de consolar-vos amb un bon llibre. Vet aquí una recomanació que, tanmateix, mai no es podrà comparar amb el declinar del sol sobre la platja des Trenc una horabaixa qualsevol d'un estiu qualsevol d'un temps passat. La novel·la es diu Estirpe, de l'escriptor Marcello Fois (Nuoro, Sardenya, 1960). De res.
