Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La màgia dels éssers imperfectes

Dimarts, 4 d´abril. Sala Luz de Gas, Barcelona. És a punt de començar l´acte de presentació del llibre Lletres blaves per l´autisme...

Dimarts, 4 d´abril. Sala Luz de Gas, Barcelona. És a punt de començar l´acte de presentació del llibre Lletres blaves per l´autisme (Stonberg Editorial), una iniciativa de l´associació cultural Univers Àgatha que treballa de valent per tal sensibilitzar sobre aquest trastorn que, d´acord amb els estudis més recents, afecta amb major o menor mesura una de cada cent persones nades. Cares conegudes del món de les lletres, la música i l´espectacle s´hi han donat cita gràcies als bons oficis de Gabriel Pérez Fuster, pare de l´Àgatha i president de l´associació que porta el seu nom. Se´l veu nerviós, expectant. Ha fet moltíssima feina perquè tot surti bé; mira constantment a una banda i l´altra de la sala per tal que tot rodi a la perfecció, com ell vol. De mica en mica la gent va omplint el recinte immediatament anterior a l´escenari i ocupant els seients, pulcrament disposats en fileres. Es tracta d´un públic heterogeni on predominen les dones però on també hi ha gent jove, fins i tot algun nin.

La primera en intervenir és Laura Borràs, directora de l´Institut de les Lletres Catalanes. Al seu parlament, natural i fresc, reivindica el color blau -el color de l´autisme- a través de nombroses cites literàries on s´esmenta aquesta tonalitat: Salvador Espriu, Montserrat Roig, Pep Albanell... Així com les va esmentant llança una cartolina amb la cita impresa cap al públic, que tracta d´atrapar-les talment el vol d´una papallona. Tot seguit Eduard Miró, poeta i rapsode, oficia de mestre de cerimònies i anuncia les intervencions que es produiran al llarg de la vetlada. El primer a rompre el foc és el propi Gabriel, que fa una crida a la sensibilització per tal de rompre les múltiples barreres i prejudicis existents envers les persones amb autisme. Parla amorosament de l´Àgatha, la seva filla, a qui defineix gairebé com un regal del cel: "Ella sé que m´estima / sempre l´estimaré jo", afirma en uns versos bells i rotunds, sense encletxes. Una de les primeres persones que apareixen a escena és Maribel Morueco, directora del centre Gaspar Hauser de Palma. Amb la seva veu lleugerament aflautada parla d´inclusió, de recursos, de la necessitat de coordinar esforços entre les administracions. A continuació pugen a l´escenari, un rere l´altre, alguns dels poetes i escriptors que han participat a la publicació: Lluís Urpinell, Teresa Costa-Gramunt, Jordi Roig, Maria Carme Roca... Els mots s´escampen per la sala talment oronelles celestes, tot sobrevolant els caps d´una audiència bellament solidària i atenta.

En un espectacle d´aquestes característiques no hi podien faltar la màgia ni el bon humor. La persona encarregada de posar-los a balquena és ni més ni manco que el Màgic Andreu, que als seus setanta i llargs anys continua divertint el respectable com en els millors temps. La seva actuació és una enginyosa barreja d´acudits, trucs inversemblants, bon humor... A to amb el missatge de la vetlada, Andreu no cerca cap mena de protagonisme sinó més aviat complicitat, la mateixa que els seus organitzadors pretenen per fer visible l´autisme i trencar d´una vegada per totes les barreres del menyspreu i la incomprensió que encara ara l´envolten.

Som gairebé a l´equador de la presentació. Surten a escena alguns poetes més, un servidor entre ells. Després de pensar-m´hi una mica, decidesc llegir un fragment del pròleg que en Gabriel, ànima i cor de la iniciativa, em va encomanar: "Estimada Àgatha: el teu pare, que em consta que t´estima amb bogeria, ha publicat un llibre. (...) M´entendreix la manera com et reivindica sempre que pot, com n´ha fet tot un univers, del teu ésser, del teu posat, de les teves reaccions, de la teva presència.". Així, entre mots i suavitats blaves, l´acte enfila la seva recta final. És l´hora de la marxa, d´elevar els esperits. Se n´encarrega un septet musical prou adient, Mon Casino Casamor, que hi posa el blues, la salsa, la justa dosi de merenga per acabar d´arrodonir la vetlada. En acabar la seva actuació els llums s´apaguen, els operaris comencen a arreplegar les cadires.

Felicit en Gabriel per l´èxit de la iniciativa, com no podia ser d´altra manera. Junt amb el meu fill Marc, que m´acompanya, em dirigesc a la parada on es ven el llibre, cent per cent solidari i altruista. Observ que en un racó de la taula hi ha alguns cedés dels Casino, el grup que ha tancat la vetlada. Em crida l´atenció el títol d´un d´ells, La màgia dels éssers imperfectes. De sobte em vénen al cap en alguns d´aquests amics "especials", com ara en Carlos, que treballa a l´impremta d´AMADIP, o en Guillem, que necessita una cadira de rodes per dur una vida mínimament normal, o en Biel Vila, notable poeta i ànima de les tertúlies de la llibreria Los oficios terrestres, al cor de El Terreno palmesà. M´adon que tots ells participen d´alguna manera d´aquesta màgia a la qual al·ludeixen els músics barcelonins al seu cedé, i que la meva, la nostra vida, seria bastant més pobre sense el seu concurs. Llavors els ho agraesc en un homenatge íntim i silent, molt semblant al de l´atmosfera d´aquesta sala de Luz de Gas que poc a poc recupera la seva normalitat. Abans d´abandonar el recinte em gir per darrera vegada i veig fugaçment en Gabriel, satisfet i exhaust, sadoll d´aquesta felicitat que només s´assoleix quan un s´ha buidat en l´objectiu perseguit. Em deman si ell i totes les persones que treballen per fer visible el món de la discapacitat no tenen també alguna cosa de mags, de prestidigitadors de consciències; el llibre objecte d´aquestes reflexions n´és una bona mostra, els ho puc ben assegurar.

Compartir el artículo

stats