25 de marzo de 2017
25.03.2017
Tribuna

Jugar net, quelcom més que un repte

25.03.2017 | 20:16
Jugar net, quelcom més que un repte

Vagi per endavant que m´agrada el futbol. Vull dir que som dels que gaudesc amb un bon partit i m´emocion davant una jugada ben trenada, com succeeix a la majoria de bons aficionats a aquest esport. Però els vergonyosos fets del passat 19 de març –dia del padre, per a més inri– posen en entredit la capacitat de determinats progenitors a l´hora de transmetre el civisme i els valors indispensables en una confrontació de caràcter esportiu. És cert que, sense voler llevar gravetat als fets, l´episodi d´Alaró s´ha magnificat gràcies al ressò i la cobertura que proporcionen les xarxes socials. En tot cas la reflexió que s´imposa, al meu parer, és la relacionada amb el futbol com un esport que, atesos el seu entorn i característiques, porta implícit una determinada càrrega de violència estructural. Tractaré d´explicar-me.

Sovint s´apel·la a la virilitat d´aquest esport, en el sentit que s´hi permet una elevat nivell de contacte físic, la qual cosa produeix que les topades siguin contínues i les lesions estiguin a l´ordre del dia. Un altre aspecte que crida l´atenció és l´índex de tolerància envers determinades accions que, en el dia a dia ordinari en què vivim i ens desenvolupam, mereixerien sens dubte una reprovació per part de la comunitat. Fixem-nos en les faltes que es fan al llarg d´un partit, sense anar més enfora. A nivell professional i en la majoria dels casos, els jugadors que les cometen no demanen cap mena de disculpa i continuen jugant com si no hagués passat res. Per no parlar de la manera en què molts d´ells dirimeixen les seves diferències o punts de vista a través de les xarxes socials, on el menyspreu i la provocació són moneda corrent i susciten enceses disputes entre els aficionats i la premsa esportiva, que troba en aquests afers un vertader filó a l´hora de justificar les respectives fílies i fòbies.
No podem generalitzar, és vera. No tothom es comporta com els energúmens que protagonitzaren el trist espectacle del Camp municipal d´Alaró, afortunadament. Però el cert és que, com a pare d´un fill que jugava a futbol i sense arribar a aquests extrems, molt sovint sentia vergonya aliena pel comportament d´alguns pares i mares a la grada, fins al punt que me n´allunyava tant com podia amb la clara intenció de rebutjar qualsevol sospita de proximitat o simpatia envers aquelles actituds. El que tract d´explicar, en definitiva, és que no ens trobam davant uns fets aïllats o esporàdics, i que és bastant probable, atesa l´especial idiosincràsia de l´anomenat esport rei, que tard o d´hora es tornin a repetir. Caldrà, doncs, treballar de valent per eradicar aquests i altres comportaments encara massa freqüents als terrenys de joc, on, tot i les benintencionades campanyes per evitar-les, sovintegen les manifestacions masclistes i xenòfobes de tot tipus. Té raó el director general d´Esports i Joventut del Govern quan, no fa gaire i a través d´aquestes pàgines, afirmava que l´esport no deixa de ser un fidel reflex de la nostra societat, on la competitivitat desmesurada i l´individualisme dominen les relacions personals i ens aboquen a un món cada vegada més deshumanitzat. Benvingudes siguin, doncs, totes aquelles iniciatives que afavoreixin el conreu dels valors a l´esport i la seva posada en pràctica en tots els seus estaments i categories. Mentrestant caldrà aplicar mesures contundents per tal d´impedir que els fanàtics de torn facin de la grada el seu vedat particular, on els insults i la impunitat campen massa sovint al seu aire amb la condescendència dels directius i responsables de clubs i entitats esportives.

Parlant de tot això me n´he recordat d´un poema que vaig escriure arran d´un horabaixa de futbol desagradable i tens, probablement –vists els resultats– amb la ingènua esperança que un dia les coses canviassin i que, malgrat tot, encara mantenc:
"Per favor, no faceu com aquests necis / que ara s´escridassen i injecten els seus ulls / amb el verí de la ignorància; / fixau-vos més aviat en el tènue color de la gespa, / en les franges gairebé simètriques / que suporten amb estoïcisme / els afronts més grossers, / les més repulsives escopinades. / Si demà hi tornàssim, / cap rastre no en trobaríem. / Els mots gruixats, els gestos obscens, / l´excés i la impostura: / tot s´ho n´hauria endut el vent?.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine