Bé prou ens guardarem, per incompetents, de perorar sobre teories de colors, ni sobre l'abast, força generós, de l'ull humà per captar-los. Ens conformarem a dir evidències de l'estil que els colors ens envolten en el nostre esdevenir diari o que, malgrat estar mancats de destreses artístiques assenyalades, tenim els nostres colors preferits. El colors ens identifiquen com a persones individuals i com essers pertanyents a un grup social determinat.
Els colors estan revestits d'un, a voltes, suggeridor significat simbòlic, dada que, per repetida, no convé deixar-la en l'oblit. Llegim, un dia sí i altre també, que el franquisme va ser un temps tenyit de negre, o de gris; les banderes llueixen color (hi ha qui afirma que no li sabria greu de morir-hi, si falta fa, per la bandera i pel color); és usual que els moviments sociopolítics triïn un color com a tret identificador; no fa gaires anys que el verd, el color que es relaciona amb l'esperança, va servir d'estendard per oposar-se a unes pràctiques polítiques que, mai més ben dit, traspuaven un colorit d'allò més fosc. Passa amb els colors el mateix que amb les llengües; essent, amb ovo, totes iguals, eines per donar sortida a les mateixes necessitats dels humans, per damunt de tot comunicar-se amb altri i donar ales al pensament, es veuen immergides en les disputes espúries dels humans, fent-les part de la divisió i la contesa; d'igual manera, els colors es converteixen sovint en els, com se sol dir, beneits útils dels fregats, de manera que, pels nostres redols, el blanc i el blaugrana, són de molt intricada compatibilitat. Ja no parlem del roig i del blau.
Dèiem abans que hi ha colors que han dibuixat una època sencera, amb colors acotats que separaven els bons dels mals costums; un exemple en podria ser l'anar endolat; i encara la negror tenia matisos, depenent del grau de consanguinitat; els que tenim una edat provecta hem sentit lamentar, adesiara, els molts anys dissimulats i tudats rere el negre (el negre dels vestits era el símbol d'altres privacions) per mor de la mort d'una familiar proper. Alhora un recorda encara que un dels motius comuns de murmuració i reprovació era atrevir-se a conculcar el dol abans d'hora, i pitjor, si es tractava de les dones; que, per ventura, teníem entre la tribu qualque viuda més que alegre que frisava de tenir companyia.
Segur que toparíem amb qualque semiòtic saberut, si és que en queden, que ens trauria el trellat quant al significat profund dels colors; sense arribar a tant, com en d'altres afers de la vida, tots anam perfilant els nostres gustos personals, i, per descomptat, els nostres colors; deu ser per l'educació rebuda i per l'educació sentimental viscuda que ens hem inclinat pels tons ombrívols; o, directament, pels que se'n diuen no-colors, el blanc i el negre. Podem aventurar que són els colors de la discreció, o qui sap si, pel que fa al vestuari, els de l'elegància; l'enyorat Ovidi Montllor actuava de negre.
Poques vegades, o gairebé mai, escolliríem el vermell. Diu que diu que es tracta d'un color relacionat amb actituds de domini social (s'ha comprovat en alguns animals). Un color que és percebut de manera diferent pels homes i les dones; en clissar algú de vermell, pareix que els homes hi detecten una personalitat tendent a exercir el comandament, cosa que les dones no fan, cosa que es relaciona amb la regulació de la testosterona. Baixant a uns afers més pedestres, diríem que en veure desfilar una dona de vermell el comú dels mascles es figura un film que segurament no és; un s'inclinaria, en tot cas, per les dones de negre.
