Qan érem joves i indocumentats (això darrer sempre n'hem estat un tros gros) quan sentíem parlar d'Europa, que respecte del nostre entorn esquifit i gris representava una mena de paradís inassolible, ens imaginàvem unes terres civilitzades, de gents pausades i tolerants, gens ni mica cridaneres, unes societats tocades pel gust de la cultura i refinaments diversos. Per paga, hi havia polítics que ens parlaven, sobretot, dels països nòrdics com a models de societats a importar (ara mateix fins i tot el més beneit del poble imparteix lliçons magistrals de com és l'educació a Finlàndia i quina llàstima que per aquí anem per uns altres viaranys). A mesura, però, que passen els anys podem anar constatant que el nord ens queda força lluny i que no ens interessa gaire alterar els nostres tradicionals modus vivendi.
La més recent poció per aconseguir la felicitat acaba d'arribar, és clar, del nord. Respon al nom de hygge (pareix que s'ha de pronunciar més o menys com a "huga") i ha nascut a Dinamarca. Dinamarca, com se sap, passa per ser, de manera oficial, el país més feliç del món; no és un dada extravagant; la prou prestigiosa London School of Economics va establir no fa gaire unes mesures, basades en índexs de caire econòmic, que permetien computar el nivells de felicitats d'una determinada societat; deuen ser fiables perquè, a part de Dinamarca, els països més feliços figura que són Suïssa, Islàndia i Noruega; els més infeliços, dit sigui de passada, Togo, Síria i el Burundi.
La idea, sense dubte, més basta de felicitat, a la qual, tanmateix, molta gent s'hi apunta, és la que la relaciona amb la possessió, com més millor, de béns materials, diners a cor què vols, mansions horteres com les que gasten els famosos que surten a la tele, tenir tots els antulls i vicis satisfets només amb el gest de posar la mà la cartera. La proposta de felicitat que ens proposen els danesos no hi té res a veure. La felicitat hygge se centra a descobrir i a gaudir de petits plaers quotidians, d'aquells als quals no param, per desgràcia, atenció i que, quan feim balanços, són els que més plaers ens proporcionen, perquè no tenen cap preu; predica el fet d'estar envoltats de les persones que estimam; els danesos prefereixen per a l'ocasió un atrezzo d'allò més auster; els agrada amenitzar els aplecs amb llum d'espelmes, degustant una botella de bon vi, una tassa de cacau, o contemplant un capaltard. Algú dirà que es conformen amb això perquè, d'entrada, tenen totes les espatles cobertes, cosa que tampoc els surt de franc; la pressió fiscal frega el 47% del PIB, tot i que els deu sortir a compte. No hem de ser tan ingenus com per creure que sigui una societat perfecta. Ara; d'allà no arriben gaires noves de polítics que malgastin de forma il·legal els doblers de tots, ni que es facin infraestructures milionàries inútils i mal fetes i, per a afegitó, juraríem que gairebé tothom tributa el que pertoca.
En tot cas, en podem prendre l'exemple que la felicitat no té per què dependre de factors que tenen a veure amb la pulsió consumista, que, d'altra banda, no importa sense danès per témer-se'n. Ningú posaria en qüestió que l'anhel de ser feliç, sigui el que sigui el que se n'entengui, és un dels més permanents i nobles que tenim els humans. Es diria alhora que poques vegades l'assolim de ple. A vegades, a més, es té la sensació que se'ns convida a ser feliços per obligació; com si el dolor, el mal, o la desgràcia fossin contes per infants d'uè. Pel cap baix, hem d'intentar ser el menys infeliços possible.
