La direcció insular d'Igualtat del Consell de Mallorca ha engegat una campanya que porta per títol "Mallorca té nom de dona", l'objectiu de la qual, d'acord amb el seu vicepresident segon i conseller de Participació Ciutadana, és intentar "donar llum a algunes d'aquelles dones que varen ser molt més que l'ombra d'algun home".
Deixant de banda la correcció política del lema escollit per a la campanya, em sembla una iniciativa prou lloable. Ens agradi o no és una veritat, com afirma la directora insular d'Igualtat en el comentari que serveix d'epíleg al còmic "Catalina Homar, la veritable historia d'una dona d'empenta" que els homes són, col·lectivament i individualment, "els qui han construït la cultura, el pensament (?), i que per aquesta raó els dediquen majoritàriament carrers, places i jardins". El personatge escollit per al primer lliurament de la campanya ha estat l'esmentada Catalina Homar, una dona coratjosa i valenta que va viure a l'ombra d'un dels personatges més carismàtics de la Mallorca de finals del segle XIX: l'arxiduc Lluís Salvador.
El còmic en qüestió ens presenta una estampa rural de la Valldemossa d'aquesta època, on es mostra una Catalina Homar que ja destaca per la seva vivor natural, notablement superior a la de les al·lotes de la seva època. Malgrat les advertències de la mare i la padrina, que tracten d'allunyar-la de l'esperit il·lustrat i sense prejudicis de l'arxiduc, Catalina entra en contacte amb ell i es lloga com a majorala a s'Estaca, on introdueix noves tècniques agrícoles i excel·leix en el cultiu de la vinya, de la qual obté una de les millors malvasies de la comarca. Mentrestant Lluís Salvador li obre les portes de la seva biblioteca particular, a través de la qual coneixerà Baudelaire i els grans escriptors europeus de l'època, pràcticament ignorats en la seva petita i tancada Valldemossa natal. Tot i així i en allò que aparentment sembla una dada històrica objectiva l'encarregat de portar la comptabilitat de la finca inclou na Catalina en la categoria dels animals, tal com reflecteix el rebut lliurat a l'efecte: "Recibo manutención Catalina y los perros".
Un tret curiós del còmic és que sovint, com devia succeir en aquell entorn força repressiu i contrari als nous aires d'obertura que portava l'arxiduc, són les pròpies dones les que recriminen l'anhel de llibertat i coneixement de Catalina Homar, a qui dediquen floretes com ara "moixarra" i d'altres per l'estil. Això no obstant, Catalina introduí a la finca drets laborals que devien ser pràcticament desconeguts fins aleshores, com ara el fet que els jornalers poguessin cobrar el seu sou si feia mal temps i per tant no podien fer feina. D'altra banda l'estada a l'Estaca li reportà el coneixement de personatges molt influents en l'Europa de l'època, com ara l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, popularment coneguda com Sissí, que l'animà a viatjar i conèixer món. Moment en què sempre segons el guió del còmic entrà en el cercle de festa i disbauxa propi de l'entorn en què es movia l'arxiduc i que desembocaria en la malaltia i mort de la infortunada Catalina a causa de la sífilis. Aquest episodi, unit a la gratitud i l'admiració inicials que sentia per Lluís Salvador, és el que ha donat peu a la imatge de Catalina Homar com una mera amant o favorita del famós mecenes d'Habsburg.
No fa gaire, tanmateix, es va inaugurar a Valldemossa un bust amb el qual s'honorava la figura de la majorala de s'Estaca per part del Consell de Mallorca i l'ajuntament d'aquesta localitat, obra de l'escultora mallorquina Catalina Sureda. D'aquesta manera la institució insular enceta una línia de reconeixement a una sèrie de dones de les quals, dissortadament, en sabem poca cosa més que el nom o alguna contarella més aviat poc rigorosa i malintencionada, malgrat els mèrits i el treball que dugueren a terme en un medi summament masclista i hostil, com tracta de reflectir amb prou encert, al meu parer el primer dels monogràfics dedicats a recuperar de l'oblit les dones notables d'aquesta encara bella i privilegiada illa.
