Es diria que no és aconsellable adoptar, en cap afer de la vida, un actitud, diguem-ne, apocalíptica; les que se'n diuen terceres vies, tot i que els qui les defensen acostumen a rebre betcollades d'una banda i de l'altra, o dilucidar amb mesura els fets, solen ser opcions millors. Hi ha qui ha observat que, abans que res des de les files de la classe intel·lectual, es renega dels nous ginys tecnològics (hi ha escriptors famosos que, amb una sospitosa insistència, ens recorden que escriuen amb màquina d'escriure, elèctrica, o que no disposen de mòbil), o consideren que ja res és com abans; no hi novel·les com les d'abans (si no és que ha mort sense més ni puc), ni poetes dels purs, ni intel·lectuals que siguin la consciència de la tribu (excepte ells mateixos, cal suposar); són els intel·lectuals malenconiosos, que en diu Jordi Gràcia.
És cert que avui tot passa tan ràpid que no hi ha temps de pair res; l'aparell que compram ara, d'aquí no-res ja és obsolet; ja no parlem de la informació i de les "grans frases" que, adesiara, ens regalen els polítics. L'endemà ningú no se'n recorda. Les noves generacions hi estan acostumades, a aquesta nova dinàmica; si abans, la lluita dels pares és que fóssim uns bordegassos més o menys ben educats, que tenguéssim l'habitació una mica endreçada, o que ens en recordàssim de desparar la taula quan ens pertocava, avui es tracta d'anar ajornant, de la millor manera, possible la compra del mòbil o la tauleta acabats d'arribar a la botiga amb què s'ha encapritxat el filló, i de què tot lo dia no en deixa de contar les mil meravelles.
Encara, però, tenen dret a viure el bon nombre de generacions (dins les quals, per exigències de l'edat, un s'hi ha de comptar) que estan fermades a les baules del passat; això sí, esperem que ens jubilin com més aviat millor, i deixarem de molestar per sempre. Per a això, perquè ens pesa força l'empremta dels nostres orígens, no ens avenim amb gaire facilitat a desprendre'ns dels ormeigs amb què hem nascut i crescut. A tall d'exemple, ens agrada encara escriure amb bolígraf (el lingüista Gabriel Bibiloni proposa dir-ne, en català eixerit, esferogràfic o, millor, puntabola) i, fins i tot, amb llapis; no negarem que la nostra gran il·lusió seria fer-ho amb ploma (n'hem gastada alguna de baratera, però s'avarien amb excés), els preus prohibitius de les quals ens n'allunyen com els moixos de l'aigua escaldada.
Ens encanten els bolígrafs, un dels grans invents de la humanitat, juntament amb el vi, com va escriure Josep Pla. Vol dir això, clar, escriure a mà, una altra de les activitats damnificades per la modernor; així com està el pati, no estranyaria que els think thanks de l'educació vessin amb bons ulls que l'aprenentatge de l'escriptura es fes amb estris digitals. Dèiem que ens agraden els bolígrafs, no per força els de marca; també els més senzills i econòmics del mercat (hem llegit que Juan José Millás usa els populars i còmodes Bic de tota la vida). Per bé que, en veure algú que en fa servir dels bons, potser de manera errada, tot d'una li encolomam una certa cultura i sensibilitat. No és fàcil fabricar bolígrafs competents; mirau, si no, el cas de la Xina, que és dir molt; a pesar de ser qui produeix el 80% de bolígrafs del món, just ara un grup enginyers d'aquells d'indrets han aconseguit, després de disposar d'uns 8.000 milions d'euros de pressupost, i d'anys de provatures, fabricar, amb un acer de qualitat, la bolleta màgica que fa que els bolis espargeixin la tinta amb fluïdesa. Res; que si els xinesos hi han ficat el nas segur que tenim a volta de cantonada la revolució dels bolígrafs.
