En una societat on impera la raó instrumental i la recerca del profit, l'art i la religió s'agermanen en el terreny de lo inútil. Tant un com l'altra representen la dimensió de l'exuberància i per tant de lo superflu, que en algunes ocasions poden exercir d'acompanyament de lo agradable, però sempre com un adornament prescindible.
Ambdós neixen de la creació des del no-res. Per tant posen de manifest la potència creadora de Déu i de l'artista. Però també ambdós ens confronten amb l'experiència del no-res. La religió ens porta a l'admiració pel fet de l'existència, al miracle de que el món sigui i de que cada dia neixi un nou dia. Que el món sigui, és lo místic, dirà Wittgenstein; com és el món, ens ho diuen les ciències. En l'art l'artista experimenta l'horror de la plana en blanc, amenaçat pel no-res quan no se li ocorre cap idea per a plasmar, o de que la seva obra no valdrà res. Aquest rerefons de no-res i nul·litat es filtra en l'obra artística com una sospita o amenaça de defalliment.
L'art i la religió són els intermediaris que agencien la relació dels humans amb allò que els escapa, sigui entès com a misteri, diví, sagrat, absolut, numinós, sentit de la vida, etc. Són les maneres com els humans aconsegueixen organitzar (o almanco ho intenten) la vida davant l'horitzó d'allò que no és dominable. Ambdues tenen una base material, però que és suport d'un significat al qual apunten i per al qual existeixen. Ambdues ens remeten a un àmbit invisible; fan visible l'invisible; expressen l'inexpressable; aquesta és la seva glòria i la seva tensió o drama.
Una classificació tòpica (que almanco en part es un estereotip) de les maneres d'entendre-les en destria tres i, recordant-la, pegam un cop d'ull a la història, perquè és clar que tant l'art com la religió tenen una història, amb fases força diferents.
La primera ens és donada a l'antiguitat clàssica grega, que es caracteritza per la relació estètica amb el món. Els elements vitals de la cultura eren l'art, la dansa, la música i, en general, la bellesa experimentable sensiblement baix tots els aspectes. Allà no hi havia dubtes sobre l'art. L'estètic es trobava en el cim de totes les possibles sèries de fins i no necessitava justificar-se davant cap instància superior, més tost al contrari, l'art mateix era la instància superior. Hegel qualificà la cultura grega com la de la bellesa.
La segona ve representada per la cultura cristiana. En comparació amb la grega se la sol presentar com la que margina la sensibilitat, desencisa el món, que passa a ser obra de Déu deixada a la responsabilitat de l'home, proposa el monoteisme que fonamenta una moral rigorosa i dóna lloc a la ciència i a la tècnica.
La tercera és la modernitat, la qual, filla del cristianisme, continua el desencís del món amb l'ajuda del nou ídol: la raó científica i tècnica. En ella domina la ciència racional, el materialisme i la utilitat. El món s'ha convertit en un lloc de treball i els objectes en mercaderies i objectes físics i químics desentranyats fins als més mínims components. Aquí l'art i la religió no tenen més funció que la d'un adornament secundari i prescindible, més o menys preuat dependent dels sentiments de cadascú.
El caràcter unilateral de la caracterització d'aquestes tres maneres és evident; és una mitja veritat que a vegades es pot convertir en una gran mentida. Grècia, amb la seva preponderància de la bellesa sensible, justifica l'esclavitud, on només els ciutadans, és a dir els caps de família, gaudeixen de drets i llibertat. El cristianisme, amb el seu rebuig de la sensibilitat, és el que més obres d'art ha inspirat, creat i conservat, i no precisament com un adornament supletori, sinó com exercici de la seva missió celebrativa, devocional, comunicadora del missatge evangèlic (recordem les catedrals gòtiques amb tot el seu desplegament artístic com a Bíblia dels pobres). A la modernitat certament no tot és ciència, però sí és cert que la relació estètica i religiosa amb el món només es pot viure en els moments d'oci, en les pauses de l'activitat quotidiana, però també produint visions globals de la realitat, que ha donat lloc a diverses formes de mística.
L'entorn en el qual tant l'art com la religió han d'intentar de sobreviure es defineix pel gran desencís del món produït per la freda raó calculadora del racionalisme i del materialisme. Tant un com l'altre fan que el Déu cristià s'hagi retirat a lo invisible: ja no parla des de la natura, ja no parla als sentits, sinó en tot cas dins l'àmbit de la interioritat i de la consciència.
Hölderlin caracteritzarà la pèrdua d'aquestes dimensions artística i religiosa com "la nit dels déus" o "els déus fugits". Hem perdut la dimensió estètica i religiosa de la vida, aquella dimensió en la qual lo real podia obrir-se pròpiament a la mirada i a la vivència i no sols al seu tractament sigui econòmic o científic. Com a conseqüència d'això ja no "veiem" la terra, no "oïm" el cant dels ocells ni la remor de les fulles dels arbres, i s'ha secat el llenguatge que traça la via entre els cors humans.
* Prevere, catedràtic emèrit de Filosofia
