Modus operandi

No és d´estranyar que les polítiques culturals siguin molt semblants al marge de qui governi les institucions: un àlbum de fotografies ben nodrit i la inauguració d´algun equipament que pugui fixar el dirigent de torn dins la memòria col·lectiva. En resum, un exercici de marquèting social.

Quan qualcú qüestiona les accions o omissions dels càrrecs, la seva manca de definició ideològica o de projecte, ens trobam un ventall de respostes que se solen repetir freqüentment. La primera reacció sol ser laxa amb la crítica. Quan el debat és públic es desplaça la responsabilitat fora del càrrec o del partit. Serveixin d´exemple les clàssiques referències a l´herència rebuda de l´equip de govern anterior o a una crisi, que condicionen qualsevol acció. Quan el debat es fa en privat s´ofereix empatia amb les dificultats que comporta la gestió. Si la crítica hi insisteix, més enllà d´aquestes justificacions, es considera una causa enemiga del partit, una amenaça que s´ha d´anul·lar.

Tot aquest procés, de caire emocional, mostra una maquinaria alimentada per l´adhesió sense qüestionament en el si dels partits polítics, una militància que es confon amb el hooliganisme, que més que governar cerca estar en el govern.

Dir té un valor diferent de fer. Qui és capaç de dir el mateix davant de gent diversa, en temps i espais diferents, allunyat de la zona de confort, augmenta la coherència del discurs. Qui a més sap connectar els dos infinitius guanya credibilitat, estigui a un ajuntament, a un consell insular o a un govern. El discurs dels fets assenyala prou bé una altra cosa: quines són les prioritats dels partits que governen.

Ho sabem en la tria dels càrrecs. Qui tria què? I qui tria primer? Francina Armengol, del PSIB, va accedir a la presidència del Govern. La coalició Més va optar per situar els seus dos millors actius, Biel Barceló del PSM, a la vicepresidència i a Turisme i, Fina Santiago d´Iniciativa-els Verds, a Serveis Socials.

Cultura, una escissió de la conselleria d´Educació, a la que cal sumar les àrees de Participació i Transparència es convertia en la suposada conselleria de la nova política. Sembla que a l´espera que uns resultats a les eleccions estatals facilitassin lfentrada de Podem en el Govern. Encara esperen.

Altres observatoris dels fets són els pressuposts, no la gestualitat del debat que es repeteix cap a cada final d´any; el que interessa són els pressuposts executats, on han anat a parar els recursos. També podem incloure en aquest apartat amb qui s´han signat els convenis.

Centraré aquesta dicotomia entre el que es diu i el que es fa, en el turisme i les indústries culturals, i intentaré aprofundir en aquests conceptes que apareixien en com dos dels tres eixos de les polítiques culturals de Ruth Mateu.

L´objectiu del turisme cultural és exactament el mateix que el de la indústria turística: augmentar la qualitat del turisme, entesa com a capacitat de despesa, i la desestacionalització del sector, que consisteix en l´allargament de la duració d´aquesta despesa.

L´objectiu és l´enriquiment dels hotelers i dels restauradors, cosa ben legítima dins la lògica del mercat. El problema és com està afectant la resta d´habitants i els seus entorns. Quan la presidenta de la Federació Empresarial Hotelera, Inma de Benito, parla de "reivindicar la flexibilitat i la seguretat en el mercat de treball", utilitza un eufemisme que ho faci més digerible, es refereix a la precarietat on viuen els treballadors i al manteniment de la reforma laboral, que és el marc jurídic de contractació. Quan diu "millorar la imatge del sector en la societat", parla de pacificar el malestar que la indústria turística genera en el conjunt de la població, en l´encariment progressiu dels recursos que van desplaçant, dels centres a les perifèries, els habitants amb les rendes més baixes mitjançant els processos de gentrificació.

És el preu a pagar per tenir un turisme d´elit que pugui venir tot l´any. Que pugui, tornant al tema que ens ocupa, consumir els continguts que es produeixin des d´unes indústries culturals, encara per construir. No és d´estranyar que la major part dels treballadors d´ambdós sectors comparteixin el mateix destí.

El discurs de les indústries culturals, fet des del Govern, en la pràctica esdevé un retorn encobert dels recursos públics, de tots i totes, a la indústria hotelera i companyia. És una renúncia declarada a fer un canvi de model econòmic que pugui rompre amb el monocultiu turístic, un sector que com més creix més desigualtats genera; que es desentén de la situació laboral dels treballadors i de les seves condicions de vida; que obvia el fracàs escolar instal·lat a les Illes; que és indiferent a la justícia social; que no es posa al servei de la comunitat i que reafirma l´status quo actual.

* Analista de polítiques culturals

http://culturoscopia.blogspot.com.es