Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Encletxes de llum

Es en las rendijas donde hallamos consuelo. Aquesta frase pertany al relat "Rendijas", guanyador del VIII Premi Internacional "Relatos de Mujeres Viajeras 2016", obra de la periodista i escriptora mallorquina Empar Bosch. Vaig alegrar-me'n molt, en conèixer la notícia. Ella estava exultant d'alegria; el seu relat havia estat escollit per un prestigiós jurat entre més de 400 originals d'Espanya i Amèrica del Sud. No debades la llibreria palmesana Literanta quedà petita per acollir l'acte de presentació del recull dels treballs guanyadors i finalistes, publicat per Ediciones Casiopea, i on predominava un públic majoritàriament femení. Em permet de reproduir-vos un fragment que al meu parer resum l'esperit del seu relat, lluminós i valent alhora: "A veces tengo certezas que el tiempo y la razón modifican. A veces tengo miedos que ni las horas ni la conversación contestan. El itinerario de nuestro viaje me parece un consuelo: sé dónde voy a estar qué día, cuándo volver, cómo llegar a todos mis destinos y qué calzar.".

Potser no li falta raó, a n'Empar, quan parla de la importància de les encletxes. A res que observem la nostra realitat més immediata, ens adonarem que aquests petits clivells tenen un pes específic molt important en les nostres vides. No fa gaire la meva parella i jo viatjàrem a Barcelona per veure els nostres fills i aprofitàrem l'avinentesa per anar a veure El curiós incident del gos a mitja nit, una adaptació teatral de la magnífica novel·la del mateix títol de Mark Haddon, al Teatre Poliorama, on l'han reposada després d'una temporada d'èxit sense precedents. Es tracta d'una obra altament recomanable en què el principal protagonista és un jove amb síndrome d'Asperger, una alteració de la conducta que es pot emmarcar en els denominats TEA (Trastorns de l'Espectre Autista). Les persones que la pateixen es caracteritzen per posseir una notable intel·ligència i unes habilitats memorístiques fora del comú, acompanyades però d'uns patrons de rigidesa i inflexibilitat pel que fa a les relacions amb l'entorn i les persones amb què conviuen.

Tots aquests trets són magistralment interpretats per Pol López, l'actor que dóna vida a Christopher Boone, el personatge central de la novel·la de Haddon. Es tracta d'una persona directa en els seus judicis i apreciacions, que no comprèn molts dels convencionalismes dels adults i que actua sempre unidireccionalment, de tal manera que les seves respostes i reaccions "desarmen" sovint els raonaments dels seus progenitors i els de les persones que l'envolten. Les seves sortides són tan sinceres com provocadores, per regla general difícilment rebatibles, ateses l'absoluta honestedat i transparència del personatge. Es podria afirmar que Christopher, com la majoria de persones afectades amb major o menor mesura per l'autisme, interpreta el món a través d'"encletxes", és a dir, mitjançant lúcides ràfegues de raonament desproveïdes de tot rastre de dolentia o malvolença. Aquesta manera de discórrer, neta i sense filtres, posa sovint en evidència les contradiccions d'una societat hipòcrita i decadent, on els egoismes prevalen per damunt les relacions humanes solidàries i col·laboratives.

Potser algú pensarà que això que estic dient és molt radical i idealitza en excés el món de les persones amb discapacitat. És possible. Tanmateix va ser a través d'una altra encletxa que la meva parella i jo vàrem observar una família que seia just davant nosaltres i de la qual formava part un jove discapacitat, aparentment amb la Síndrome d'Asperger. Aquell jove seguia amb molta atenció les evolucions del personatge principal sobre l'escenari; s'hi emocionava amb freqüència, com si a través d'aquella memorable interpretació veiés reflectit el seu propi món, tan obert com aparentment inaccessible. L'obra acaba amb una frase del protagonista que constitueix tot un al·legat a favor de la integració i que posà el públic del Poliorama dempeus, inclosa la família de què us parlava: "Això vol dir que puc fer qualsevol cosa", repetia Christopher Boone a manera de clam, com si les encletxes de què parla n'Empar al seu relat haguessin esdevingut de cop i volta feixos de llum tan reveladors com clarividents.

Compartir el artículo

stats