Tothom hauria de néixer arrecerat de la intempèrie i acaronat per la mare que t´espera anhelant. Això significa un bon grapat de coses. Sobretot significa que qui t´ha deslliurat et vulgui i et vulgui tenir, però no és quelcom que certament passi sempre. A vegades passa que et donen la notícia quan només acabes d´entreveure per primer cop en la vida la llum del dia. De sobte se t´escola una bona part de l´univers que havies construït mentre suraves confiada dins l´úter matern. Que no t´amoïnis, et diuen, que no ploris de pena; fes-ho, si de cas, de joia perquè et trobaran una mare que et desitja, que no se separarà mai de tu ni per un instat i que t´estimarà amb delit. I plores i plores i no saps ben bé per què ho fas, i creus haver entès que la dissort mudarà ben aviat en la millor de les sorts. Una mare, sí. Justament és el que vull. Tant com una mare i, de moment, res més que una mare.
Però no serà fàcil. D´entrada et converteixes „et converteixen„ en una mena d´utilitat burocràtica. D´aquí cap allà i d´allà cap aquí. Vius entre entrevistes i exàmens per un ull i per l´altre. Que si declaracions d´idoneïtat, que si indagar la situació econòmica i social de la nova família, que si ves a saber què (als pares biològics no se´ls demana mai que demostrin que són idonis per exercir de pares, i molts no ho són). Fins i tot, t´arriben a donar informació marcadament errònia sobre ton futur més immediat. I els mesos transcorren, i qui t´abandonà s´ho repensa i posa en perill un cau que ja creies inamovible. Tanmateix, quan s´imposa la racionalitat i l´Administració de justícia resol de forma radicalment justa, arreu s´escampa la pau. Una pau duradora, sense matisos. Una pau llarga que vius i revius cada dia quan et poses a caminar en silenci, en un silenci reflexiu, que és teu i només teu, que et pertany.
Sota un sostre i entre quatre parets que t´acullen, amb una germana, un pare i una mare que t´abracen tal com imaginaves que ho farien, amb una família més gran que viu per tu, aquí és casa teva. Vet aquí casa teva. Estàs exultant. Corres descalça damunt de l´herba humida sense cap rumb conegut mentre alces els braços i mous les mans per acompanyar el cantussol de la darrera tonada que has après a l´escola. Tímida amb els estranys i eloqüent amb els teus, voles per paratges remots, penses i jugues, jugues i penses. Saps nedar, saps mirar i gaudir de la natura, t´agraden els cavalls, el pa i l´aigua fresca i clara, i sortir de classe saltironejant a l´encontre de las cames que t´han vingut a cercar. Beu, petita, beu tranquil·la i cavalca tan lluny com el cor et mani a lloms del cavall que més t´estimis. Agafa´t ben fort del crin;i quan descansis en un prat de tots els colors del món ple de mare-selves,margalides i roselles, fes-ne un bon ram delicat i humil per lliurar-lo a l´amor.
Ara ja queden lluny i per sempre més els dies de desfici quan, sense cap subtilesa, reclamaves a crits una resposta. Les nits d´aquell hivern inclement sense parió se succeïen l´una darrera l´altra. El sol semblava que no havia de sortir mai ni tan sols a través d´una lleu encletxa. Tu somicaves sense dormir, inquieta, amb la mirada perduda, agitada al costat de ta mare permanentment desvetllada que tractava de donar-te un aixopluc que necessitava ella més que ningú. Sempre plovia. Volíeu dissimular, però sempre plovia. Tanmateix, ara tot és passat. Avui, avui t´han fet una diadema de flors que dus cenyida al cap mentre balles la primavera que ha arribat per romandre. Si vius, com vius, engronsada per l´aire entre rialles d´una felicitat intensa que paleses als quatre vents. Si et besa, com et besa, la remor suau de la platja on t´has aturat a mirar el cel estesa sobre una arena igual de blanca que l´alegria que et corprèn, saps que has començat a guanyar el futur. També a tu et tocarà escriure´l.
