Sol passar que, adesiara, ens emmirallam per tot allò per què en som uns indotats; sigui per a les operacions matemàtiques una mica complexes, o per a la música, de què en som, per desgràcia, uns simples oïdors maldestres. Podríem anar rebaixant el nivell, sense desmerèixer cap ni una de les activitats amb què els humans anam passant dies i empenyent anys, i anar a parar al ball. Un no va arribar mai a la descoordinació, diguem-ne, elemental que representava esser incapaç de "dur el pas", quan ens obligaven a fer el soldat en les hores d''instrucció', que solien estar salvatgement amenitzades per crits desguitarrats i truculentes amenaces carpetovetòniques, que, per sort, els joves d'ara, s'estalvien d'escoltar. De ballar, per contra, sí que els déus ens n'han negat tota habilitat; tampoc, la veritat sigui dita, no ens ha tret mai el son.
Na cauríem en la provocació de dir que el ball, fins i tot el ballet més sofisticat i artístic, sigui una les activitats més inútils que ha creat l'esperit humà, com va dir qualque vegada cert escriptor amant de les ruïnes, les penombres i la prosa irrespirable. Som mals ballarins, però ens agrada contemplar a qui n'és amb aptesa. Diguem que el ball ha fet feliç molta gent, i amb això la seva existència ja està justificada. És possible que -ens adverteixen amics benèvols- la nostra capacitat de "lligar" (ja d'entrada, tot s'ha de dir, força limitada i amb poques possibilitats d'èxit) va tenir sempre l'handicap de no saber ballar. Prou sabem que ningú no és perfecte.
Qui sap si, amb el temps, esmenarem les nostres mancances ballarines. Diu que diu que és una pràctica d'allò més beneficiosa per a la salut; les terceres (i les segones) edats la solen tenir com a un dels passatemps preferits. En qualque cas, així ho conten els interessats, el balls que fan de vells són la memòria de molts balls interromputs durant la joventut; una joventut de penúria i de misèries, de balls furtius i sempre controlats per una moral abjecta i inquisitorial. Que ballin, ara, els nostres pares, tots els balls que els varen robar de joves.
En el nostre record imprecís i capritxós, el ball s'hi escola com una espurna de felicitat i llibertat. Els que ja tiren a provectes recordaran aquella curiosa activitat, que fins i tot va arribar als pobles, que se'n deien "reunions", allà per finals dels seixanta, en què s'aplegaven estols de jovençans (amb els hormones desbocades i, per paga, amb més dificultats per desfogar-les que no ara), en cases particulars, per norma general els diumenges horabaixes, de l'estil dels que va poetitzar Jaume Vidal Alcover, per ballar, flirtejar i potser planejar futurs venturosos que, com sol passar, mai no s'han acomplert; sempre, és clar, sota l'atenta vigilància dels pares; que qualque mà espavilada no passàs de mesura. Atès que un tenia de veïnades un grapat de fadrines que ens tenien en gran estima, qualque pic se'ns va permetre assistir per moments, perquè la curiositat ens picava d'allò més, a aquells ingenus esclats de llibertat, potser amanides amb cançons del Dúo Dinámico; va ser la modesta contribució local, si es pot dir així, a la revolta de la joventut que tenia lloc a altres indrets del món.
A la Brussel·les "grisa d'aigua" del mestre Carner s'ha decretat no fa gaire que s'haurà de pagar per ballar; en concret, 0,40 ? per cada persona que, en principi, mogui el cos, o faci com que balla, o que el funcionari de torn consideri que balla, dins qualsevol local d'esbarjo; una altra collonada colossal, que diria Josep Pla, d'aquesta Europa nostra burocratitzada i estúpida.
