Aquest és el títol d'un interessant llibre que no fa gaire me varen regalar, l'autora del qual és una dona nigeriana anomenada Chimamanda Ngozi Adichie (1977). N'he manllevat el títol per dues raons: la primera perquè encara no fa gaire han tengut lloc a Mallorca un seguit d'actes al voltant del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, i la segona perquè m'ha agradat força l'article publicat per Pilar Garcés a la secció "El Desliz" d'aquest diari del passat 24 de novembre, on en un estil contundent però encertat afirma que el feminisme és l'única via per protegir les dones davant la violència, perquè la consciència sobre el propi valor els alerta davant els possibles perills. Cal recordar que enguany ha estat un any especialment dramàtic pel que fa a les víctimes de la violència masclista a les Balears: sis han estat, de moment, les dones assassinades pels seus marits o companys, una xifra que ens situa en el primer lloc de les comunitats de l'Estat, junt amb Castella-Lleó i la Comunitat Valenciana.
En un llenguatge prou entenedor i planer, l'autora d'aquest breu text explica perquè va decidir ser feminista. I ho fa a partir de la pròpia experiència personal, a través d'observacions quotidianes relacionades amb la vida de les dones al seu país, no per una qüestió ideològica. "Cada vegada que entro en un restaurant nigerià amb un home, el cambrer dóna la benvinguda a l'home i fa veure que no em veu". La seva reivindicació es basa en el dia a dia i no té res a veure amb la "ideologia de gènere" amb què es pretén encotillar el feminisme, sinó més aviat amb la consciència d'una dignitat substancial a l'ésser humà, ja sigui un home o una dona. D'allò que es queixa amb raó Chimamanda Ngozi és del fet que, en parlar de normalitat, aquesta s'associa normalment a l'àmbit masculí, com si allò que és femení no existís o hi estàs subordinat. Al seu país, per exemple, una dona que entra sola a un hotel és considerada, per regla general, una prostituta. El matrimoni, afirma, té més de possessió d'un sobre l'altre que de vertadera col·laboració. Encara avui en dia es pot sentir l'expressió "Ho vaig fer pel bé del meu matrimoni", normalment en boca de la dona, per donar a entendre que ha renunciat a una feina, un objectiu professional o un somni.
La seva anàlisi, tant lúcida com planera, no deixa de banda en absolut els homes: "La manera com educam els nins els fa molt de mal. En reprimim la humanitat. Els ensenyam a rebutjar la por, la feblesa, la vulnerabilitat. Els ensenyam a amagar la seva identitat, perquè han de ser homes durs". I això, als homes, ens perjudica socialment i emocionalment, baldament no ho vulguem reconèixer. D'altra banda les dones representen un 52% de la població mundial, per bé que la majoria dels càrrecs de poder els ocupen homes. Diu al respecte Ngozi: "Això tenia sentit fa mil anys, quan l'atribut més important per sobreviure era la força física. Però avui en dia la persona més qualificada per ser líder ja no és la persona amb més força física; és la més intel·ligent, la que té més coneixements, la més creativa o la més innovadora. Nosaltres -conclou - hem evolucionat, però les idees que tenim sobre el gènere no ho han fet gaire.".
Fet i fet, la realitat que descriu l'autora quant a la situació de la dona a l'Àfrica no difereix gaire de la del món occidental. "Les feministes són dones infelices, perquè no poden trobar marit", li va enflocar en una ocasió un periodista amb motiu de la presentació d'una novel·la en què un dels personatges era un home masclista i violent. Una acadèmica nigeriana va anar més enllà i li va dir que el feminisme no formava part de la cultura del país, i que per tant era antiafricà. Llavors va dedicir que a partir d'aquell moment es presentaria com una "feminista feliç africana". Òbviament tot plegat era una ironia, però li va servir per tractar de demostrar que la paraula "feminista" està carregada de connotacions negatives tan absurdes com misògines.
"Feminista: persona que creu en la igualtat social, política i econòmica dels sexes". D'aquesta manera conclou Ngozi el seu assaig sobre el feminisme, amb una definició assenyada i a l'abast de tothom que la vulgui posar en pràctica. Una de cada tres dones de la Unió Europea ha patit en alguna ocasió una agressió de caràcter físic o sexual. Són realment unes dades bàrbares, de les que conviden a actuar i a plantejar-nos, si més no en els termes en què ho fa ella, si no val la pena ser feminista.
(*) Chimamanda Ngozi Adichie, Tothom hauria de ser feminista (Fanbooks, 2016)
