Aristòtil té una pàgina memorable al començament de la seva Política (I, 2), on gairebé en un sol paràgraf defineix la política, una manera d'entendre-la, que ha regit a Occident de manera indiscutida fins a la modernitat i després ha fet sempre de companya de diàleg i de contrapès a les altres propostes. Al mateix temps en aquest paràgraf l'autor dóna les dues definicions de l'home que més ressonància han tingut en tota la història.

Les dues definicions de l'home són: una que el presenta com "animal cívic" (polític, social) i, segona, com "animal que té llenguatge" (animal racional, que té logos, raó). Aquestes dues definicions estan, a més, estretament connectades, de manera que la segona és l'explicació o la fonamentació de la primera.

En efecte, Aristòtil té una visió de la ciutat com a comunitat i per tant comença per definir l'home com a animal cívic, és a dir, com un animal que es desenvolupa en ciutat, en societat organitzada, necessita d'ella per autorrealitzar-se, per desplegar les seves capacitats i per viure be, és a dir, per viure de manera moralment correcte.

Com si en seguida li assaltés l'objecció que avui en dia qualsevol etòleg faria, es pregunta quina diferència hi ha entre el comportament gregari dels animals i el cívic dels humans. La diferència rau, segons Aristòtil, en que els animals tenen veu però no paraula. Amb la veu lo únic que es pot expressar són els sentiments de plaer i disgust; com fem també els humans amb els crits: ay! o guay!; mentre que amb la paraula es poden expressar apreciacions morals, com són lo convenient o inconvenient, lo just o lo injust, el bé i el mal. La ciutat, que es basa en la paraula comunicativa de l'home, ho fa, per això mateix, sobre el fet de compartir les apreciacions morals; és per tant una comunitat moral.

A què ve aquest començament? Doncs aquest any hem viscut unes consultes al poble sobirà que han donat resultats sorprenents: el referèndum sobre el brexit, sobre els acords de pau a Colòmbia, i més darrerament les eleccions als EUA. Els analistes o comentaristes polítics s'han preguntat repetides vegades com s'expliquen aquests resultats inesperats. Una de les respostes més freqüents crec que ha estat que en aquestes campanyes els guanyadors no han donat arguments, dades, coses a pensar, sinó crits, han apel·lat als sentiments, i sovint, especialment en el darrer cas, fins als més baixos, a lo impresentable i obscè. El seu llenguatge directe no anava ni al cap ni al cor, sinó als fons obscurs de la societat i de les persones, provocant sentiments com els d'odi, la por, ràbia, rebuig, indignació, arrogància, xenofòbia, etc. Fins i tot creant el necessari enemic, com poden ser "la casta" o l'establishment, els immigrants, els mexicans, els musulmans, els negres, les dones, etc. Per aquesta tasca no calen paraules, raonaments, sinó crits, eslògans, mots feridors.

No es tracta de menystenir els sentiments, que també són humans i raonables, sinó de no entrar en la pròpia interioritat per la porta del darrere, aprofitant-se dels accessos gairebé incontrolables i fins i tot patològics o almanco davant els quals som molt febles, encara que puguin ser recursos de gran potència. No es tracta, per tant, de menystenir els sentiments, sinó de no convertir-nos en animals gregaris, als que basta dir-los que em segueixin, sense dir ni cap on es va i com s'hi va, i creant una major ceguesa, amb l'agreujant d'haver encalentit els motors, els ànims. Crec que aquí rau l'arrel malèvola del populisme: no ens tracta com humans. I propicia uns comportaments totalment gregaris i antisocials, com ho demostren les manifestacions racistes que s'han començat a desplegar als EUA. Un cop sembrada aquesta llavor, els seus fruits poden ser imprevisibles o en tot cas de no fàcil redreçament.

I la conseqüència més fatal: la ciutat i la política ja no serveix al "ben viure", al viure de manera cívica i moral, sinó simplement al viure. És el que Michel Foucault ha definit com biopolítica, que representa un capgirament total de la política: atén simplement al viure, cosa que per als grecs pertanyia, per dir-ho en termes d'avui, a l'àmbit privat, a la casa, oikos, d'aquí economia, que en canvi avui està indiscerniblement unida a la política. No sols en la concepció, sinó també en la seva organització la política ens tracta gregàriament: mira que tinguem (els integrats) el necessari per viure, tant pel que fa a l'alimentació, a la sanitat com a la seguretat i fins i tot a la genètica. El cas paradigmàtic de la biopolítica (i del populisme) és el nazisme, la política del qual fou caracteritzada per W. Benjamin com una "estetització" de la política, essent aquesta la seva manera d'apel·lar als sentiments i mitjançant ells integrar o seduir gregàriament les persones.

* Catedràtic emèrit de Filosofia