Tribuna

X? Crònica personal d'una generació

20.10.2016 | 01:32
X? Crònica personal d'una generació

Fórem una generació de nins i nines que els dissabtes dematins miràvem una bolla de cristall en la que una bruixa dolenta ens alliçonava que "el mal era el capital", frase que anys després entendríem i descobriríem que era ben certa. Ens enamoràrem de la música de La movida escoltant-la a Tocata. Cridàrem jugant pels carrers allò de "OTAN no, bases fuera", i vérem, ja des de nins, com Felipe González traïa progressivament als seus votants a mesura que l'infestava la corrupció ideològica i econòmica del seu partit. Fórem una generació que aprengué que el "cavall" no era un animal, sinó la mort en forma de xeringa. L'heroïna se'n dugué molts dels que eren joves quan nosaltres érem nins, de la mateixa manera que es perderen moltes de vides als volants d'aquells taüts amb rodes que eren els R-5 Copa Turbo. SIDA era una paraula que generava un pànic tan gros que va plastificar la sexualitat i la vida. La televisió tenia dos canals, i gràcies al tercer, TV3, que va arribar volant com un voltor, molts descobrírem que es podien fer anuncis publicitaris en català i que la nostra nació no s'acabava a la Serra de Tramuntana, sinó que abastava de Salses a Guardamar, i de Fraga fins a Maó. Arribàrem a l'adolescència amb una plaça Gomila que començava la seva degradació, però era un lloc a on encara es podien trobar xopets a cent pessetes. Hi havia una fàbrica de música anomenada Factory i, ni que fos de tant en tant, Tito's encara mantenia la porta mig oberta a El Terreno. Luna no estava en el cel, sinó en el Passeig Marítim, i patírem l'arribada de les metamfetamines i la degradació de la nit a ritme de bakalao i d'una subcultura que després es denominaria poligonera. Vérem com un polític baixet i sense carisma que portava un ridícul bigoti, arribava a president, a força de repetir una frase estúpida: "Váyase, señor González".

Poc a poc, PP i PSOE començaren a tenir el mateix discurs, programa i praxis política, i la única dissidència, com una veu que clamava solitària en el desert, era la de Julio Anguita, "el califa rojo", que de forma humil però admirable administrava de la millor manera possible les restes esbocinades del que havia estat el temut Partit Comunista d'Espanya. Alguns anàrem a la mili, altres se'n lliuraren. Portant l'uniforme mimetitzat descobrírem que el saqueig del país havia començat per l'exèrcit, i que aquells que des del poder que donaven els galons i les estrelles s'envoltaven permanentment de la bandera i de la paraula pàtria aprofitaven, al mateix temps, qualsevol oportunitat per omplir el rebost de ca seva a costa de l'erari públic. Allà aprenguérem a manejar un CETME, a desfilar, i a llençar granades... férem quartelers i temérem tant als arrestos com a la tercera imaginària. Anàrem a la universitat, estudiàrem i férem feina, i ens feren creure que seríem la generació JASP ("jóvenes aunque sobradamente preparados"). Ens digueren que amb esforç el món seria nostre. Tot plegat fou una farsa publicitària, i ens emprenyàrem. Alguns escoltàrem a Ismael Serrano i traguérem les banderes plenes de pols dels nostres pares i avis. Generàrem el moviment "antiglobalització", a Gènova (Itàlia), tinguérem el nostre primer màrtir i aviat ens definiren a tots nosaltres com una banda de "antisistema", qualificatiu que hem portat orgullosament amb honor fins al dia d'avui. Altres companys de generació no s'oposaren al sistema, sinó que l'apuntalaren: fent dues feines i mil hores extraordinàries pogueren comprar un pis a costa de signar hipoteques a quaranta anys. Alguns es casaren i es divorciaren, altres no, però tots ens adonàrem que l'únic veritablement etern no és l'amor sinó els deutes amb les entitats bancàries. Uns bancs que robaren als nostres pares i padrins els estalvis de tota una vida mitjançant l'estafa de les participacions preferents, al temps que desnonaven a les famílies a les quals les havien abocat a l'endeutament deixant-los tots els doblers que havien volgut uns anys abans sense cap tipus de garantia. Vérem el saqueig d'un Estat i com la corrupció esdevenia en marca definitòria d'allò que els patriotes de saló, desfilada militar i compte corrent a Suïssa, en deien Espanya. Definitivament ens indignàrem, ocupàrem places i carrers i els d'adalt s'esglaiaren. "Presentau-vos a les eleccions", ens digueren... i anys després ho férem. Ara, molts, vist el que ha passat i els resultats obtinguts, tornam a estar indignats, amb tots i amb tot. Però aquesta, aquesta és una altra història!

* Advocat i doctor en Dret

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Síguenos también en...

 
Enlaces recomendados: Premios Cine