04 de octubre de 2016
04.10.2016
Tribuna

Un anunci de pregària inesperat

04.10.2016 | 02:45
Un anunci de pregària inesperat

No vegeu en aquest escrit una professió de fe ni d'ateisme: el podria firmar tant un creient com un incrèdul. Entenc que la religió, les religions, deuen complir algunes funcions indispensables. Si no, no s'explica que sien un fenomen general de tots els pobles i de tots els temps. Si la humanitat s'ha creat les religions és perquè li feien falta.

Però immediatament salta una qüestió: si les religions vénen a satisfer una necessitat humana, per què originen odis tan virulents i persecucions tan acarnissades? Pareix que, responent a unes necessitats d'orde espiritual, no haurien d'afectar l'orde terrenal. Que els pobles facin guerres perquè se disputin els poders terrenals és lamentable, però se comprèn. Ara, que uns perseguesquin uns altres perquè no coincideixen en les respostes que se donen a unes qüestions al cap i a la fi coincidents no s'entén de cap manera, però així passa en la realitat. Desoladora, però encertada, és aquella constatació de Jonathan Swift: "Som prou religiosos per a odiar-nos i no ho som prou per a estimar-nos". Per això he trobat prou extraordinària una experiència recent que vaig tenir com per contar-la públicament.

Conec un imam que viu i exerceix (si el mot és adequat) a Mallorca. No ens tractam gaire, però entre nosaltres hi ha una certa relació, que podríem qualificar de comercial. És un home de caràcter afable i respectuós. Té fills, que tots han après el català.

Doncs bé, no fa gaire el vaig topar pel carrer i em va dir que havia de passar comptes amb mi, però el temps li venia just perquè havia de partir de viatge. Se tractava de complir amb la peregrinació a La Meca, obligatòria per als musulmans. Jo li vaig dir que els comptes no corrien pressa (podeu pensar, una misèria) i que ja ho trobaríem en tornar.

M'imagín que em deu tenir conceptuat com a cristià, en tot cas com a creient, com se deduirà de les seves paraules; no, òbviament, com a musulmà, però segur que no em mira com a un infidel. Doncs bé, i ara meravellau-vos, espontàniament i amb senzillesa em va prometre que a La Meca pregaria per mi.

Ho heu considerat bé? Que, quan en el món uns moviments cometen tota casta de crims en nom de l'Islam i de Déu, un musulmà qualificat com és un imam, em digués que pregaria per mi és un fet portentós. Ja no se tracta del respecte elemental que, com exigeixen els drets dels humans, aquests s'han de tenir entre ells, sinó d'un exquisit acte d'amor envers un altre, que confessionalment havia de considerar diferent.

L'imam, segurament sense saber-ho, se disposava a exercir la que, segons el catecisme de la doctrina cristiana, és la setena de les obres de misericòrdia espirituals, "pregar a Déu pels vius i pels morts".

Encara no està tot perdut en el món.

*Filòleg

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine