És prou sabut que un dels, diguem-ne, entrebancs que apareixen adesaria en el decurs de les nostres vides és el de la por. Més que un gran tema per «literar o filosofar», talment «un oranès de Saint-Germain», com deia Gabriel Ferrater al gran «In memoriam», és més encertat i profitós discursejar sobre la por, o les pors, concretes que hem sentit o experimentat els humans en algunes avinenteses. No seria exagerat dir, a més, que podríem ensopegar un bon grapat de gents, de tot arreu, a qui els ha estat del tot impossible superar mai les pors viscudes, per molt que, diuen, els temps hagin passat i canviat; per no posar exemples de fora, es podrien fer esment a la immensa quantitat de vides trabucades a causa de la guerra del 1936-1939. Pors que ni tan sols han pogut ser verbalitzades pels protagonistes, tan terrible va ser l'escarment.
Arran de la crisi en què estam immergits hem escoltat sovint que la societat s'ha vist ofegada per la por. La por provoca un cert acovardiment, una deixadesa dels principis ideològics i morals (no demanarem el dia de permís, com fèiem abans, per por que el cap de l'empresa no s'enfadi o ens posi en la llista de negre dels propers despatxaments; fins i tot, hem anat al tall amb dècimes de febre, amb grip o unes angines, no fos cas que, en tornar, rebéssim la insinuació que, a la propera absència per malaltia, potser al nostre lloc de feina hi trobàssim algú més sa); ens fa febles i víctimes propiciatòries per a la manipulació i la claudicació; analistes polítics hi ha que sostenen que «el discurs de la por» (ja se sap, allò que si no ens votau a nosaltres s'acabarà la mamella de les pensions, l'economia encara empitjorarà més, els enemics de la pàtria ens trossejaran i levitarem per sempre més pels espais siderals) que tan bé saben assaonar els polítics fa forat en un percentatge elevat de la població i, després, es vota el que es vota.
Ignor si ara les tornes han canviat, però són moltes les generacions que varen ser educades precisament amb el recurs de la por; no hi ha dubte que els pares i els mestres ho devien fer de bona voluntat, potser perquè no en sabien més i perquè el veien una manera fàcil d'amortir els habituals atreviments de l'adolescència. L'exemple màxim de la por, el pèrfid per excel·lència, no importa dir-ho, era el dimoni. I a fe que, a estones, arribava a acollonir de veritat la nostra immadura sensibilitat: podria estrevenir-se el cas que, havent comès qualque travessura, es presentàs de nit aquell ésser embanyat, lleig i feréstec, i ens menaria allà pels focs de l'infern entre els més dolents dels dolents; tanmateix els més valents de la colla deien que no els faria res, topar-se'l cara a cara, que l'enganxarien per part o banda i no tornaria mai més a enterbolir les nostres felicitats.
A part de veure'l traüllar per les festes populars, no havíem tengut noves del personatge fins que ens hem assabentat de la mort del pare Gabriele Amorth, exorcista oficial del Vaticà, que el devia conèixer com el palmell de la mà, atès que va practicar uns 70.000 exorcismes. En va ser un gran divulgador, amb un currículum farcit de llibres i articles sobre el maligne. El pare Amorth creia que els dimonis existien, en consonància amb les més recents indicacions vaticanes, tant que en veia potser més del compte; així, la pràctica del ioga té un rerefons satànic, en el mesura que ens apropa a l'hinduisme i ens fa creure en una idea errada de la reencarnació i, per la seva part, els homosexuals, si no posseïts, actuarien sempre guiats pel diable.
