Diu que diu que, a pesar de viure en unes societats obertes, amb múltiples possibilitats de relació i companyia, augmentades de manera exponencial pels novells ginys digitals, que han donat peu al que hem acabat per anomenar xarxes socials, en el fons, les societats modernes, urbanes, laïcitzades, sense fronteres de cap classe (o això és el que ens fa creure el postcapitalisme, més salvatge i mortífer que el primigeni), estan conformades per exèrcits de solitaris, essers a la deriva, ofegats per unes jornades laborals extenuants, sotmesos a un ritmes de vida frenètics, que no tenen temps per a res; ni per trobar-se, o retrobar-se, a si mateixos, o als més propers.
De cap manera se'ns ocorreria emprendre, ni que sigui de forma ideal, un nostàlgic camí de retorn al passat, lloant els modes de viure d'antany, sobretot els aferrats a la ruralia, com si aleshores la gent fossin tot lo dia feliços i ben pagats de la vida que els havia caigut del cel. En tot cas, sí que, com a contrapartida d'unes vides mancades dels avantatges tecnològics i pràctics de què gaudim en els temps actuals, es disposava de més temps a «perdre», és un dir, per fer-la petar amb els veïnats, fins i tot de saludar-se amb el proïsme (un costum que s'ha perdut), demanar-se com la va vida i quin temps fa. Sempre s'ha dit (i, certa mesura, la tradició encara es manté) que als pobles les desgràcies i les maltempsades són més fàcils de passar; no és estrany trobar al cap de cantó un veïnat, un parent, un amic, solidaris disposats a perdre una estona per posar un mà, un plat a taula o una paraula de consol, davant els mals moments.
La vida, a les ciutats, en aquest sentit és més dura; l'anonimat és una empremta inesborrable de l'existència ciutadana. No es vol dir que, en determinades circumstàncies, no pugui ser un notable avantatge; la vivència de certes "diferències", (de forma clara, les que tenen a veure amb la identitat sexual) sense dubte és més còmode experimentar-les sense el xafardeig i l'estigma de la ruralia. Potser per a això, les sortides a l'aïllament del jo, siguin quines siguin les causes, estan més a flor de pell a frec de plaça dura.
És prou sabut, i constatat, que per a molts ciutadans, l'assoliment de l'amor mai no és absolut; l'amor es transforma en un d'aquells trens que sempre passen de llis. Diguem que, mal que bé, amb els anys s'arriba a assumir. Per contra, tots ens creim en el dret de tenir una mica d'afecte, unes poques paraules agradables i plenes de tendresa; i qui sap si qualque abraçada afectiva escadussera. Les abraçades, desinteressades, sense una finalitat sexual concreta, pareix que són un dels consols momentanis a què s'aferren força ciutadans per escapar de la solitud i l'amargura. Atès que sempre hi ha qui s'avança a la resta, un jovençà australià, Juan Mann, després d'una llarga estada a fora, va retornar a Sidney i es va trobar sol, sense amics; se li va ocórrer sortir als carrers principals i més transitats de la ciutat amb un cartell penjant en què s'oferia a fer «abraçades de franc» a qui li ho sol·licitàs; diu la llegenda que, qui primer s'hi decidir, va ser una dona a qui se li havia mort el ca. El problema és que, amb el temps, això de les abraçades s'ha convertit, pel que sembla, en una mena de teràpia reglada, i en un negoci, amb "abraçadors" professionals que cobren per la feina, que en recorda massa d'altres que tenen a veure amb la carn.
