Per als que encara pensen que sense "aquest" model turístic que patim no seria possible sobreviure, potser que escaiguin unes breus reflexions. Primer, desfem un mite. El turisme de masses és, per damunt de qualsevol altra consideració, un mal negoci col·lectiu. I ho és perquè es tracta d'una indústria que ocupa essencialment mà d'obra barata i sense qualificació, de tal manera que el creixement exponencial de la facturació del sector està fonamentat en uns salaris baixos i en la precarietat laboral. Això provoca, al seu torn, baixes cotitzacions i baixes tributacions fiscals. I, encara, com que el nombre de turistes ha d'augmentar any rere any sense aturador, el cercle viciós es complementa amb una pressió desmesurada sobre el territori més construcció arreu, però sobretot a la costa per encabir els visitants que s'esperen.
L'arribada, doncs, d'un turisme massiu comporta la degradació del paisatge, la inaccessibilitat als referents naturals i monumentals més preuats i, ensems,una utilització desmesurada dels espais públics. En detriment, no cal ni dir-ho, de la qualitat de vida dels residents. Altrament, els serveis públics de tot ordre clavegueram, aigües netes, sanitat, carreteres, aeroport, port... han d'estar en disposició correcta per atendre l'allau inabordable de gent, amb el que implica de més i més despesa pública. I això convé tenir-ho ben presentamb un escassíssim valor de retorn a la societat. Val a dir-ho: la massificació turística la paguem entre tots amb diners i incomoditats, però se'n lucren uns pocs. I insistim: una indústria que fonamenta son guany en la venda del producte que ofereix als seus clients a preus molt reduïts perquè els salaris que paga són de mera subsistència, és una indústria que té un escàs interès col·lectiu. Que no convé gaire.
Que s'entengui bé. No es tracta de postular que el turisme deixi de ser el principal focus d'atenció a casa nostra (entre altres motius, perquè no es coneix que tinguem alternatives productives). No es tracta d'això. Es tracta de ser crítics amb el model de sobreexplotació actual per mirar de mudar-lo de forma progressiva, meditada, però, alhora, radical. Aquest model massiu pot ser bo a curt termini per als que directament se'n beneficien (hotels, restaurants, comerços...), però, ho repetim, és altament perniciós per al conjunt dels ciutadans. I sense necessitat de refugiar-se en la nostàlgia pels temps passats,a dia d'avui constatem que els residents vivim en unes condicions pitjors o molt pitjors que fa deu, vint o trenta anys. Que ho fem, això de viure aquí els que som d'aquí, de forma un xic desassossegada. Com a desorientats. Amb ganes,senzillament, de respirar un poc d'aire fresc.
Vegem. No tenim aigua. Tenim les carreteres que tenim, que, en termes raonables, haurien de durar incòlumes fins a les properes centúries. Tenim un aeroport que ha superat el límit d'operativitat. Tenim, des de molts racons de Ciutat, la visió del mar cegada per enormes i antiestètics blocs de pisos mòbils que anomenen creuers i que, per paga, són altament contaminants. Tenim les places i els carrers ocupats, sense un bri de solaç on poder-nos arrecerar una estona. I no tenim aigua. Per si algú no se n'havia assabentat: no tenim aigua. Els ciutadans d'aquesta terra ens sentim allunyats del nostre entorn. Superats per una ona que no hem generat. La pregunta pertinent, potser, és si ens empara cap dret a fer sentir la nostra veu, a opinar i decidir de debò sobre tot plegat. O, més aviat, hem de viure pacients i submisos sota els fals jou que això, aquesta sortida de mare del turisme massiu, és un preu que hem de pagar a major glòria del progrés i del benefici.
Les xifres que s'han manejat aquest estiu esgarrifen. En són unes mostres preclares el creixement exponencial del nombre de visitants, dels moviments d'avions a l'aeroport, de creuers al port i de noves construccions a vorera de mar. Aquests indicadors haurien de constituir uns bons motius de reflexió per als responsables públics, però també per a la indústria implicada i per a tota la societat en conjunt. Preguntar-se, els polítics a si mateixos, si tenen la voluntat i la capacitat de posar-hi remei, seria un bon exercici inicial. Si, més aviat, la seva disposició consisteix a deixar passar els dies com si no res, compaginant la xerrameca insulsa amb la inacció, anirem malament. Si, més aviat, es mirarà de no ferir cap susceptibilitat ni una als que històricament han guiat els destins d'aquesta terra nostra abans que abordar el problema amb tota sa cruesa i magnitud, anirem malament.
De la saturació al col·lapse potser que només hi hagi una passa (i petita). Que Mallorca estigui saturada significa que les infraestructures sostenen un pes al límit de la capacitat que poden aguantar i que els recursos que té no donen més de si. Significa, al cap i la fi, que els residents reclamen que s'aturi aquest creixement descontrolat que no du enlloc i que fa malbé son benestar. Amb la perspectiva que qualsevol mesura correctora adoptada en aquesta direcció seria ben rebuda pels visitants, que, en un altre cas, tard o d'hora acabarien per dimitir d'un lloc on la massificació presideix l'escena. El col·lapse és la segona fase del problema, però també és una fase gairebé terminal, sense retorn (a manca de forces hercúlies de les quals hom diria que estem mancats). Vindria a ser que el mateix monstre que ens han creat el turisme massiu ens engoleixi com a càstig irreductible per penar la superba ignorància dels uns, la cobdícia dels altres i la passivitat dels de més enllà. I, al cap i la fi, per penar sobretot la falta d'un projecte de llarg abast per a l'economia d'aquest país nostre.
PS: Una darrera reflexió. La taxa turística per estades hoteleres s'ha de considerar un encert pel que fa a la implantació i una errada de considerables proporcions pel que fa a la destinació dels fons. Que els diners recaptats vagin a la caixa comuna en què cada administració pública pellucarà tot el que pugui pro domo sua amb la dispersió consegüent dels esforços, és no haver entès ni la filosofia de la taxa ni, menys encara, les necessitats col·lectives que ens aclaparen. Abans, en el primer intent de taxa estroncat de forma tan cruenta, les coses semblaven més nítides i majoritàriament es convenia que la recuperació d'un territori malmès i ara ho està més que aleshores era pràcticament l'únic objectiu plausible.
