Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tribuna

Col·lapse: Transicions versus autoajuda

Sí, estam col·lapsats. Desbordats. Una mica farts. De ja fa estona, tot i que aquest estiu allò que per a alguns ens era evident s'ha fet encara més visible als ulls de la majoria, per mor d'un entorn geopolític violentat que ha fet que enguany venguin (un cop més) més turistes dels prevists. I novament sense que això s'hagi traduït en millors rendes per a la majoria, mentre ens peten depuradores, papereres i paciència.

A la definició de desenvolupament dels diccionaris, es parla d'un procés mitjançant el qual es fan variar les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada, la qual cosa provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. És a dir, que l'ortodòxia no sols de l'economia, sinó fins i tot de la lingüística, ens diu que a més creixement, millor per a tots. En altres paraules, que com més serem, millor ens anirà... I això ja fa anys en aquesta terra i a moltes altres bandes que no és així. D'això se diu autoengany. Allò cert és que la riquesa tendeix a concentrar-se en poques mans, i que si a més a més l'aparell públic es redueix com s'ha fet en els darrers anys amb l'excusa de l'austeritat, també reduïm la capacitat d'intervenir davant una realitat cada vegada més desequilibrada en tots els sentits.

Per això, si ja és prou complicat abordar seriosament i de manera global un model de desenvolupament determinat, o canviar-lo, com és el cas, en el cas de les nostres Illes aquest fet s'agreuja per la feblesa d'unes institucions públiques que sobretot pel que fa a la política pública econòmica (i turística) ha estat històricament "de mel i sucre". I apart d'això, no me cansaré de dir-ho: poc canviarem des de les institucions locals si no gaudim de sobirania sobre la principal eina (gairebé, en termes marxistes, el principal mitjà de producció) del model, com són els aeroports...

Hem d'establir un sostre de places turístiques (hoteleres i de lloguer), uns límits objectius de capacitat de càrrega dels espais naturals, una fiscalitat que gravi els impactes negatius de l'activitat i els reverteixi per assegurar una certa resiliència... I segurament moltes coses més. Però si no volem novament caure en l'autoengany i volem governar-nos i governar l'economia, per tenir poder i capacitat de decisió damunt els aeroports: per ells entra i surt el 95% de la gent, siguin turistes i residents; s'hi generen centenars de milions d'euros de beneficis que ara per ara no repercuteixen aquí; i disposen de mecanismes com les taxes aèries i aeroportuàries per decidir des d'on, com i quan volem que hi hagi vols des de i cap a les illes. Quasi res. Vaja, que si avui en dia hi ha un palau d'hivern per assaltar no és al Consolat, ni al Parlament: és als aeroports, en el nostre cas a Son Sant Joan, la joia de la corona del regne d'Espanya.

Canviar el nostre model de desenvolupament, en definitiva, i fer-ho en clau de sostenibilitat social i mediambiental és un procés d'empoderament social, institucional i de sobirania que no es pot basar en la immediatesa i la impaciència. Denunciar allò que és obvi és fàcil, però en el millor dels casos substitueix l'autoengany per l'autoajuda. Ni tan sols és útil com un procés de presa de consciència de què cal canviar les coses: ens duu a la resignació. Allò difícil, o si més no complex, és posar damunt la taula mesures realistes i alhora imaginatives, que permetin surfejar els mil impediments legals i burocràtics que sabem que ens condicionen però no ens determinen la política. Que siguin amplament compartides, i que atenguin l'emergència ecològica i social sense oblidar el mig i el llarg termini. Això, amb rigor, ho fa molt poca gent.

Partim d'on partim, d'una balearització circumstancialment revifada pel context geopolític i les grans tendències del mercat mundial que ens converteixen com a altres destinacions en un parc temàtic més en detriment de la nostra condició de comunitat humana i ecològica. No basta amb dir que podem i hem de canviar-ho. S'ha de posar fil a l'agulla i fer-ho, i per fer-ho bé cal cercar aliats, encertar amb les receptes (començant per les mesures de contenció i protecció) i dur-les endavant amb un consens social el més ample possible, si de veres volem posar els pilars per transitar cap a una altra Mallorca i unes altres illes possibles i més que mai, necessàries. No es tracta de negar o reconèixer el col·lapse, i dividir la societat entre els que ho veuen i els que necessiten ulleres per veure-ho, sinó de preparar una vertadera transició perquè la nostra i les generacions puguin gaudir d'un projecte de vida digne en una de les terres més belles del món. I sí, feim tard, però ja no vendrà d'aquí: es tracta de fer-ho.

* Coportaveu de Més per Mallorca

Compartir el artículo

stats