Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plors

Avui en dia s'insisteix molt en la importància del que se'n diu educació emocional. Pareix que al llarg dels segles, pel cap baix en les societats occidentals, hauria prevalgut més el caire racional de la formació i el desenrotllament personals; la pedagogia i la psicologia actuals n'han detectat la mancança, d'aquesta manera d'enfocar àmbits tan decisius per a les persones, i destaquen que els components emocionals de la nostra personalitat no poden quedar marginats i dependents sempre dels dictats de la raó. No només en els infants i adolescents, també en els adults molts dels desacords i fregats que tenim amb el proïsme i amb el món s'originen, gairebé sempre, per mor d'un mal control dels sentiments i de les emocions, o, fins i tot, d'un cert infantilisme emocional.

De totes formes, tampoc no hauríem de pecar d'optimisme quant al fet que, posem per cas, el maridatge d'emoció i raó en les diferents etapes educatives hagi duit com a conseqüència (com és lògic se'n descarten els casos individuals, que sempre són una excepció) una millora en els rendiment escolar; una mirada escèptica duria a afirmar que els ha empitjorat i tot, en el sentit que, amb l'ajut impagable d'uns pares cecs davant les evidències, un bon estol d'al·lots s'han convertit en uns permanents malcriats emocionals; ¡ai del mestre que els retregui el seu mal comportament, o que no facin els deures, o ja no diguem si, cansat de repetir-los-ho mil i una vegada, els aixequi un poc veu! L'endemà segur que es presenten els progenitors acusant el mestre d'insensible i poc humà, de persona tòxica per estar en contacte diari amb el filló angelical.

Els qui passejam una ja pesada carretada d'anys ben segur que, d'al·lots, a casa i a l'escola, hem rebut més d'una mamballeta ben galdosa; gosaríem dir que, en honor a la veritat, era ben merescuda. No estan bé, és clar, aquestes estratègies tan expeditives de la vella escola i dels pares d'antany. S'ha de dir, però, que no ens han creat cap trauma, ni ens han malmès la infància. Es vol dir que, abans, qui tenia les regnes de l'educació no anaven de berbes, ni els creava cap càrrec de consciència allargar la mà per la closca de l'infant. Potser tan dolenta és aquesta opció i com l'actual, en què l'escut de l'educació emocional blinda l'adolescent de tota crítica negativa.

A part de amb qualque escadussera betcollada, molts vàrem ser educats en uns papers socials d'una rigidesa excessiva. Sense anar més enllà, la distància que s'establia entre, diríem, el món masculí i el femení. Les nines ens varen ser unes essers distants i desconeguts fins que vàrem ultrapassar ben bé l'adolescència; a cada sexe se'ls atribuïa uns tarannàs ben diferents, que, pel que es va veient encara ara perduren, malgrat els contrapesos d'una educació i una societat, en principi, més igualitàries. Els nins havíem de ser valents i aguerrits; a la pràctica, es traduïa en voler ser el més brutot, baralladís i pinxo de la colla; el primer en tot, vaja, encara que fos ens uns afers tan pedestres, com qui la tenia més llarga i més peluda, qui s'havia afaitat primer i ja no diguem qui primer havia engalipat una mossa i havia pogut tocar cuixa. Una frase ho resumia tot: els homes no ploren.

Doncs no. Els homes (i les dones) han de plorar. No només els esportistes d'elit (n'hem vists uns quants en els Jocs Olímpics d'enguany), que anau a saber si no és una estratègia de màrqueting. Hem de trencar un tabú cultural, que potser han fet més mals als homes. Plorar allibera emocions i sentiments. Ens fa més humans: demostra la nostra enorme fragilitat.

Compartir el artículo

stats