Malauradament no ha pogut ser. Després d'un mes llarg d'agonia, Xue Sandra ha passat a engrossir la terrible llista de dones assassinades pels seus marits o parelles sentimentals i eleva a quatre les víctimes de la violència masclista a la nostra Comunitat Autònoma en el que duim d'any. Ho heu sentit bé: he dit "violència masclista", malgrat hi hagi encara qui, en un exercici d'irresponsabilitat i cinisme sense precedents, afirmi que no cal encabir aquesta agressió dins els paràmetres del masclisme i asseguri que allò que va moure el company de Xue a calar-li foc amb traïdoria i premeditació va ser la gelosia i el sentiment de frustració en veure que ella ja no desitjava romandre més al seu costat.
Per ventura no hi serà de més recordar als que pensen així una de les al meu parer més encertades definicions de violència masclista. És de l'escriptor i periodista Carlos Carnicero, i diu així: "La violencia contra las mujeres es un crimen contra la humanidad, el último reducto de resistencia del hombre ante lo que ha considerado tradicionalmente como un objeto de su propiedad". Conté, efectivament, els elements distintius d'aquest tipus de violència i remarca que es tracta d'un reducte o búnquer malvat on molts homes s'atrinxeren per defensar uns privilegis estantissos i caducs, però disposats a matar si cal per allò que consideren una mera pertinença sotmesa al seu capritx i antull.
Xue Sandra tenia només 32 anys i ha tengut una de les morts més esgarrifoses que hom pugui imaginar. Tot i així i en un darrer gest d'extrema voluntat, amor i coratge aconseguí salvar el seu fill de les flames i per tant d'una mort segura. La vida contra la mort; l'amor contra la bogeria. Aquest és l'exemple que ens ha llegat Xue; un testimoni que tanmateix no ens pot fer oblidar que a dia d'avui són moltes les dones que viuen sotmeses i atemorides davant la possibilitat d'una agressió definitiva, amb tot el calvari i patiment que aquesta situació comporta. El seu assassí, Carlos Peña, serà jutjat pel seu crim i condemnat a una pena que segurament acceptarà per tal d'obtenir uns com a mínim qüestionables beneficis penitenciaris. Qui sap si amb el temps es rehabilitarà i tornarà a passejar per Alcúdia com si res no hagués passat. Xue Sandra, en canvi, no podrà tornar a veure el seu fill ni a gaudir de cap de les coses bones que la vida potser li deparava. Entre una situació i l'altra hi ha un vertiginós abisme l'alçada del qual té un nom: es diu masclisme i any rere any mata milers de dones a tot el planeta, sense que aquest fet alarmi a bastament els poders públics o inquieti els botxins que s'emparen en el menyspreu i la desigualtat més vergonyoses.
Fa alguns anys vaig escriure un poemari titulat "Reivindicació de Jane", en què tractava de posar-me en la pell d'una dona maltractada des del punt de vista del sentiment i l'angoixa produïdes pel vil i cruel assetjament de la seva parella. A ell pertanyen aquests versos, que tracten de respondre a les múltiples preguntes que es fan les dones que pateixen un autèntic infern en vida i que em permet de reproduir com a colofó a aquesta reflexió al voltant de la dissort de Xue Sandra, la darrera víctima de la desraó i la barbàrie masclista a Mallorca:
Quan s'acabarà, aquest malson?
Quin serà el dia en què m'aixecaré lliure,
allunyada d'aquest pes obsedit
que suport, oh paradoxa,
pel simple fet d'estimar?
Qui em curarà les nafres, la por de viure,
aquest navegar meu a la deriva
sense albirar port ni far,
només esculls
que amenacen d'estellar
el meu buc fràgil i cansat,
el meu vogar extenuant
sola, a mercè de la galerna?
* President de Homes per la Igualtat Mallorca
