Després de les diverses crisis viscudes econòmiques, financeres i polítiques ha esdevingut un lloc comú parlar de la necessitat d'un canvi en les polítiques públiques. Enfront de la por que genera en les classes mitjanes abandonar definitivament l'anomenat "Estat del benestar" el concepte de canvi ha centralitzat el discurs polític. En totes les formacions, fins i tot en el cas dels partits governants que han defensat "mantenir el canvi" enfront dels "experiments", o sigui enfront del "canvi" dels altres.
Un estat de gràcia discursiva que va començar en la precampanya de les eleccions del 24 de maig de 2015 i que, a l'espera de la formació d'un nou govern estatal, que pugui gestionar les noves retallades, encara dura.
Però que és el canvi i com ha arribat a convertir-se en un refugi per a tots els partits polítics? L'èxit del concepte el trobam en la seva indefinició. És com el concepte de "pecat". Pecats, com canvis, n'hi ha molts i variats, però quan un capellà diu pecat així en singular els parroquians pensen exclusivament en el que cadascú ha comès, no fa falta descriure'l, però sol ser gran, important i dels difícils de perdonar.
Anant al cas concret de les polítiques culturals a Palma el discurs del canvi ha quedat en poca cosa. Des de l'entrada de Miquel Perelló la credibilitat del programa polític en aquesta àrea s'ha anat enfonsant. Perelló, al que podem definir com un home de partit, hagués volgut ser el regidor d'Educació, tasca per la qual se sentia preparat donada la seva trajectòria. Però la negociació al pacte de govern no li va permetre. En el seu lloc el PSIB hi va posar a Susanna Moll, una persona coneguda en els circuits editorials i literaris, que hagués pogut connectar amb l'àrea de Cultura sense tantes dificultats.
Tan important com qui encapçala una àrea de govern ho és l'equip de persones que el formen. El partit va intentar vestir la regidoria mitjançant Francisca Niell, a proposta de Damià Pons, i Noemí Garcies, avalada per Antoni Noguera.
Niell, exdirectora de la Fundació Sa Nostra, venia d'un entorn on s'executava un pressupost que no s'havia de lluitar. Es presenta a ella mateixa com a un càrrec tècnic, tot i ser la directora general de Cultura. Això pot explicar que el 2012 pogués ser també una candidata adequada per a la direcció d'Es Baluard amb un patronat dominat pel Partit Popular. Noemí Garcies, la coordinadora de Cultura, provinent del món de la comunicació i de la música, ha mantengut un perfil més discret. Si el regidor no en sap i els càrrecs polítics per davall d'ell es consideren tècnics qui pren les decisions polítiques?
Es pot establir un paral·lelisme entre les dues direccions dimissionàries responsables de les polítiques culturals al Govern i a l'ajuntament: ni Esperança Camps ni Miquel Perelló havien triat els seus propis equips. Tant a una administració com a l'altra el partit, o partits, una vegada ha quedat clar que Més per Menorca és una formació diferent, varen fer dels càrrecs un repartiment de les quotes de poder i no un projecte per a dur a terme el programa polític. És significatiu que el programa municipal de Més per Palma, que abans es podia consultar per internet, avui sigui molt difícil de trobar pels que no n'hagin fet còpia.
La dimissió de Miquel Perelló obre una finestra d'oportunitat a les polítiques culturals de la ciutat. Al meu entendre tres són els elements que poden treure la Regidoria de la inèrcia actual.
El primer és fer públic el pla de treball partint dels objectius del programa. S'ha de poder definir justificadament que es farà i que no es farà. No cal inventar res, molta de la feina ja es va fer en l'elaboració dels programes, oberts a la participació dels sectors i a la societat civil. Però s'han de portar a terme.
El segon és la formació d'un equip de treball. Hauria de ser triat pel mateix regidor, per tal d'evitar les lleialtats diferides, les agendes ocultes i l'aparició de "tècnics" en càrrecs polítics, i amb el propòsit d'assolir els objectius marcats. Si el regidor desconeix qui té el perfil adequat, pot assessorar-se amb la gent que va participar en l'elaboració del programa.
El tercer és el calendari. No només fa falta tenir clara la direcció cap a on anar, s'ha de planificar el quan i s'ha de fer públic junt amb el pla de treball. Si volem un model fonamentat en la transparència, en la participació i en la rendició de comptes el calendari és un element indispensable.
Cal afegir que no hi ha molt de temps. Només entrar el nou regidor i el seu equip hauran de centrar gran part de la seva energia en la negociació dels pressuposts. Si aquests tres elements no s'han concretat, augmentarà el risc de repetir la situació anterior malgrat les cares noves. La política actual està més necessitada dels fets que de les paraules ambigües.
* Especialista en polítiques culturals
