Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Infidels

Sabem bé prou que els canvis, qualssevol canvis, són molt mals de pair. Sense anar més enllà, ho hem pogut constatar en les eleccions de la setmana passada; les enquestes havien enllepolit el personal augurant canvis en la governança de l'estat, es preveia l'entrada a llocs que se'n diuen de responsabilitat de polítics amb uns nous tarannàs, es preparaven, vaja, les exèquies de la "vella política". Res no s'ha alterat. El gros de la població ha preferit confiar en les receptes de la política de sempre. Pareix que tot allò conegut, les inèrcies acostumades, són els fonaments més sòlids. Tanmateix, un no s'està de pensar que pecam d'una mica d'ingenus; amb tota seguretat, els nous no transformaran de capo les mancances del sistema, però els vells duen anys i anys aixecant-nos la camisa, fent el contrari del que prometen, prometent tot el contrari del que fan i fent pagar el pollastre als de sempre. Tot i això, la gent es donen per ben satisfets així.

El mateix es podria dir d'un bon grapat d'aspectes de la vida ordinària; posem les relacions de caire sentimental. Per a moltes generacions, atès el que havíem vist des de sempre a casa, allò més "normal", el que dictaven de manera gairebé natural les bones pautes socials, el matrimoni, se sobreentén de mascle i femella (una altra possibilitat ja ni es preveia) era la sola solució raonable per donar plenitud a la vida emparellada. Encara ara, per molt que les societats hagin canviat, que noves maneres d'estimar s'hagin normalitzat, amb moltes dificultats, això sí, és la sortida preferida per a un elevat nombre de ciutadans. Com tot en aquesta vida, el matrimoni clàssic té defensors i detractors; els primers es diria que, traduïts en termes polítics, són els qui voten els partits tradicionals, els que van a tret segur; els altres, veuen el matrimoni com una relació ancorada al passat, massa deutora d'un tipus de societat immobilista, en tot cas es plantejaria com una relació passatgera i a voltes efímera que, si arriba el cas, s'ha de poder trencar, si les parts veuen que el vaixell fa aigües per tots costats.

Encara que, en efecte, el matrimoni faci olor de resclosit, de relació sentimental dominada per la, diríem, facilitat i comoditat (és allò que se sol dir sempre; allò que tens a casa és un valor segur; més a partir de certes edats, quan les facultats físiques comencen a mancabar i les capacitats de seducció no són les que varen ser), mirar de tirar-lo endavant és un notable exercici de resistència i de voluntat. Els esquers i les temptacions per trencar-lo són constants. Un dels tabús, si es pot dir així, del matrimoni estàndard és el de la fidelitat; sol ser el codi no escrit més acceptat de l'acord matrimonial; el dia que s'incompleix es pot preveure un final infeliç. No tendria per què ser així, però la carn i el cervell solen esser fràgils, i gelosos. La poligàmia fa gràcia i s'entén quan s'estrevé a casa d'altri; o quan la llegim a les novel·les o la veim als films. Per les xarxes se'n poden trobar curioses apologies, com és ara el web Polygamy.com creat per Azad Chaiwala (en té un altre, destinat als musulmans, ell n'és, que, en general, no se solen conformar amb una dona, Secondwife.com) en què la poligàmia es presenta com una taula de salvació de parelles infidels. D'entrada, unes històries d'amors diversificats prometen satisfacció i entreteniment assegurats, tot i que la dita que diu que com més serem més riurem no sempre funciona a ple rendiment en els afers del cor.

Compartir el artículo

stats