En els darrers temps, a Europa, que hauria de tenir un paper dirigent davant tot el món, se qüestiona el tracte que l'home (i la dona, ben entès) ha de donar als animals. Dins la tradició judeo-cristiana, s'entenia que els animals eren creats per estar al servici dels humans. Segons el Gènesi, Déu digué: "Facem l'home a la nostra imatge i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen en terra" (1:26). No diu res de la dona, que encara no hi era, però ja se veu que també va per ella.
Que l'home, a l'hora d'exercir aquest suposat dret no ha tengut cap casta de mirament envers els animals, és notori. Els animals no són millors al respecte: la naturalesa els ha fets de manera que s'han d'alimentar menjant-se uns als altres: el lleó s'ha d'alimentar de carn de gasela i no podria sobreviure fent un règim vegetarià.
Contemplant les tan exalçades meravelles de la creació (que jo, personalment, trob molt millorable), he d'admetre que la naturalesa me fascina amb dues obres mestres: el cavall i la gallina. Són tan oposades que ocupen els extrems d'una polaritat i, si les entenem com a símbols, ofereixen uns contrasts seductors. El cavall és apol·lini, la gallina, dionisíaca; el cavall representa el seny, la gallina, la rauxa. Si tenguessin dret a vot, el cavall votaria el PSOE, i la gallina, Podemos.
El cavall s'associa amb uns conceptes elevadíssims: noblesa, protecció, lleialtat, força però sense violència. Al llarg de la història ha exercit un paper fonamental en la civilització. D'ell neix el moviment de la cavalleria, i el cavaller, en tot quant té de valuós, existeix perquè existeix el cavall.
La gallina s'associa a altres virtuts. Els caires més negatius que li imputen recauen sobre la seva vida sexual. La gallina té l'anomenada d'esser sexualment llicenciosa, llibertina, disbauxada, quasi diria depravada; en canvi, i això sí que és segur, durant la maternitat se comporta de manera exemplar.
Quan els governants s'han decidit a dictar lleis per millorar el tracte que devem als animals, ho han fet de manera contradictòria: et poden posar una multa per haver pegat una cinglada a un ase, però se toleren, i encara exalcen, les festes consistents a torturar bous. No sé d'on ho he despenjat, però ara serà necessari tenir un carnet especial per poder donar menjar als moixos abandonats.
Quan em referia a les obres mestres de la natura, no he esmentat el canari, perquè no procedeix directament d'ella, sinó que és el resultat d'un procés de domesticació i encreuaments que ve de segles. Em referesc al canari domèstic, clar; dels silvestres, no en puc dir res perquè no n'he tractat cap mai. La mostra més corrent del domèstic és un animalet suau, d'aspecte delicat i mirada afable. No sé estar sense recordar-ne un que en teníem a ca-nostra. Era de color vermellós pàl·lid. Li agradava que, a part la ració ordinària d'escaiola, li donàssim una fulleta d'enciam i qualque espipellada d'ensaïmada, i que li posàssim dins la gàbia mitja taronja per anar-hi picant. Quan ens hi acostàvem per dar-li qualcun d'aquests extres, ens adreçava un "quivit, quivit", com si ho agraís.
Però no sempre és fàcil sebre com has de tractar un animal. S'ha fet prou literatura sobre la trista condició dels animals engabiats. Perquè no se sentís captiu, provava qualque vegada d'obrir-li la porta de la gàbia perquè sortís a esplaiar-se. Doncs no se movia d'allà dins. Si el treia i el deixava anar per l'habitació, voletejava uns segons, però queia prest en terra i panteixava fins que el tornava a posar dins la gàbia. Llavors cobrava la tranquil·litat.
* Filòleg
