La inauguració el passat 29 de maig, al carrer Jaume Armengol d'Inca, de l'escultura d'Antoni-Miquel Morro Mas en homenatge a l'anomenada "Batalla d'Inca" (31 d'agost de 1452) enquadrada en el context de les dissensions socials entre mallorquins, conegut com "l'alçament forà" (1450-1453), ha marcat una fita en la recuperació de la memòria històrica dels mallorquins. Singularment, d'aquella que ens descobreix (i diem descobreix, perquè malgrat la seva secular existència, molts dels seus episodis han romàs marginats de la historiografia oficial, i, per tant, relegats a suportar el pas del temps dins els estrets límits del dels prestatges entre el polsim i el silenci), que nosaltres tenim una història tan digna com la de qualsevol altre país.

Aquesta amnèsia per la pròpia història i el desinterès pels personatges d'aquesta terra que en determinats moments s'han col·locat, obertament, contra el poder i els poderosos, segurament té els seus precedents en la condemna moral que una societat fortament jerarquitzada i conservadora aplicava a tots aquells que gosaven qüestionar l'ordre estatuït, a aquells que, amb la força de les armes, tractaren de canviar les regles del joc d'un esquema polític i administratiu, percebut com parcial, inequitatiu, i corrupte, foren, en definitiva, els bandejats tinguts i pregonats, en la sociologia popular mallorquina de la baixa edat mitjana, com un mal social que calia extirpar fos pel medi que fos.

L'esmentat homenatge, inaugurat, com hem dit, el passat dia 29, va comptar amb l'assistència de les primeres autoritats municipals i d'altres personatges del món de la cultura i de l'art. Amb l'acompanyament musical del conegut cantautor Biel Majoral i la presència del número 1 de la llista Sobirania per a les Illes, i famós glossador, Mateu Matas Xurí. I perquè a Inca? Perquè al seu entorn, en el lloc que en el segle XV es coneixia com el "vinyet" (d'Inca cap a Sencelles) el 31 d'agost de 1452 tingué lloc l'anomenada batalla d'Inca, en la que s'enfrontaren els nostres re-padrins camperols i menestrals contra les tropes mercenàries trameses pel rei d'Aragó, Alfons el Magnànim, i capitanejades pel virrei de Sardenya, Francesc d'Erill, amb l'objectiu d'esclafar una revolta popular que havia posat contra les cordes, durant dos anys, el govern i l'administració del regne, i que mostrava senyals de convertir-se en revolució.

Eren uns temps, però, que per sobre la justícia social i l'equitat contributiva, privava el principi del poder i de l'ordre establert que, per injust que fos, es justificava perquè Déu així ho havia estatuït. Resultant que el màxim valedor d'aquest designi diví i jutge suprem del poble era el rei. En conseqüència, tot canvi promogut des de baix, es col·locava fora de la llei. Així, doncs, qualsevol alteració en les interrelacions socials que poguessin produir una esquerda en el rígid esquema classista de l'època, tindria per resposta, no la reparació dels greuges que motivaven centenars de morts i ferits, sinó una brutal repressió de tal manera, que mai no s'esborrés de la memòria col·lectiva.

Ara bé, matar les persones no significa matar les seves idees, en una societat injusta socialment i econòmicament, el malestar i les revoltes populars es tornen a produir. L'escultura d'Antoni Miquel Morro Mas en memòria de l'encontre armat entre aquells mallorquins que lluitaven per les seves llibertats i per una millora de les condicions de vida, contra les forces repressores, (militarment, més ben ensinistrades, i pagades per aquells que res no volien que canviés si tal canvi entrava en conflicte amb els seus interessos), immortalitzarà la lluita d'uns predecessors nostres que no mereix ésser relegada a la solitud dels arxius o al silenci dels prestatges. Donar a conèixer el seu llegat és com a mínim un deure que tenim amb ells i que dignifica la nostra història.

* Historiador i president d´Esquerra Republicana-Illes