La defensa de les institucions europees i de la idea d'una Europa integrada políticament i econòmica ha estat des de sempre un argument en el qual han confluït la majoria de les sensibilitats ideològiques. I si algú gosava qüestionar l'edèn europeu, era titllat ben aviat de retrògrad i reaccionari, destinat a ser emportat sense remei pels vents de la història. És cert que la majoria de les posicions que podríem anomenar convencionalment com antieuropees eren i són fàcilment assimilables als moviments xenòfobs que adesiara brosten amb major o menor fortuna. I això de per si ja produeix un marcat i equànime rebuig. Però que gran nombre dels que es proclamen favorables a la desintegració d'Europa siguin, alhora, qualificables d'ultramuntans no significa pas que no sigui possible i desitjable renegar d'Europa
d'aquesta trista Europa des d'una visió radicalment oposada. Des d'una visió que defensi la pervivència de principis com el d'accés universal a la cultura i a unes condicions de vida dignes, la fraternitat, la solidaritat, la igualtat i la justícia. I la llibertat.
Havíem cregut que aquest valors bressolaven la idea d'Europa, però hem constatat que es tractava només d'un estratagema per atreure'ns cap a un carreró que no passa. Caldria, doncs, invertir els termes del debat i fer veure i explicar que dir no a Europa, renegar-ne, equival a adoptar una visió inconformista de les relacions entre el poder i els ciutadans. Això hauria de ser viable des d'una anàlisi radical de la realitat que conclogués que l'Europa que patim ens ha estat confegida des dels poders financers per perpetuar unes relacions de domini que de tan poderoses siguin inamovibles. És aquest el significat profund de la resposta que Europa donà a la rebel·lió grega i la que ara dona al qüestionament democràtic que proposa el Regne Unit: fora de la Unió Europea (UE), es diu, el buit més profund, l'empobriment i l'aïllament. Fora de la UE, es diu, no hi ha futur (traducció: ni un alè d'aire per als que contestin el sistema).
I si algú dubtava que allò que realment està en joc és la supremacia incontestable del poder financer, que recordi que un dels principals valedors de la permanència del Regne Unit en la UE han estat justament els Estats Units d'Amèrica. Europa, així doncs, és avui per avui poca cosa més que relacions de domini dels poders financers en una doble escala. En un primer esgraó, aquests poders exemplificats sobre tot en els fons d'inversió i en la gran banca, que operen sempre des de l'ombra sotmeten els estats amb el deute públic. Són ells els que el compren, el deute, i els estats saben que no en podem prescindir perquè tots viuen endeutats estructuralment molt per damunt de la seva capacitat productiva. Per tant, cap estat pot contradir les ordres emanades d'aquell que et finança. Ha de quedar clar, doncs, que qui et presta els diners mana per què si no fas bondat no te'n deixaran més.
I el segon esgraó de la malèfica escala de domini és dels estats vers els seus respectius ciutadans, que han de treballar i pagar impostos més enllà del que seria raonable perquè els estats necessiten aquests diners per pagar al seu torn els interessos del deute públic. Reparem: per pagar els interessos, no pas la mota, perquè la mota sabem que no la podran tornar mai de cap de les maneres ni aspiren a fer-ho i la finançaran de bell nou, en una dinàmica sense aturador, amb més i més deute... I així successivament fins al final dels temps (si mai arriba, el final del temps, que ja se n'encarregaran que no arribi).
Autors tan lúcids i tan brillantment pedagògics com Pedro Olalla (Grecia en el aire) qualifiquen aquest sistema d'esclavatge. D'esclavatge modern. Explica Olalla que l'instrument més poderós que maneja l'amo del sembrat és, ja ho hem dit, el deute públic. Perquè el deute públic alberga una multiplicitat d'efectes perversos, però fa, sobretot, que els estats tinguin radicalment anul·lada la capacitat de prendre decisions de llarg abast. És a dir, decisions que superin la mera anècdota per endinsar-se en el terreny de les reformes profundes. Per tant, res de qüestionar de veritat el paper de cadascú en aquest joc en el qual sempre guanyen i perden els mateixos. Guanyen les finances i perd el ciutadà. Perd, sobretot, la llibertat i la dignitat del ciutadà. I si la cosa funciona així, que hi funciona, la unió monetària europea i l'obligada existència de només una autoritat bancària són dos estris imprescindibles i magnífics perquè, fet i fet, no es mogui ni un bri: sense canvis, és la màxima. Ells manen, i els ciutadans obeïm.
Sembla, doncs, que si volem un món millor, un món en el qual s'aspiri a la justícia i a la llibertat, haurem de revisar les estratègies i els posicionaments tradicionals davant de la UE. Senzillament, els plantejaments actuals, que no qüestionen de debò ni l'organigrama ni la jerarquia ni la persistència del mateix sistema, només serveixen per als conformistes. Si allò que ens esclavitza és un deute públic que no es podrà pagar mai,cal pensar que l'alternativa serà deixar de pagar. Com és obvi, emperò, això no passarà de ser un ideal ben intencionat si no ho proclama el conjunt de la ciutadania organitzada, sense intermediaris. Des de les organitzacions estatals, des dels partits polítics convencionals tots els coneguts ho són, no sentireu mai aquest clam. En resum, Europa com a ideal humanista, com a focus de cultura, com a terra germana, és casa nostra. L'Europa de les finances, emperò, és una altra cosa. Molt millor posar-la de cap per avall i que hi romangui.
PS: Per acabar, una recomanació. Es tracta del llibre Nedant entre taurons (Entre tiburones, en castellà) de l'holandès Joris Luyendijk. Un llibre eloqüent fet a partir d'entrevistes a alts executius de la City de Londres. Per entendre què pensen, com pensen i com actuen els que de veritat manegen el món.
* Advocat
