Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Vida mínima

Més o menys com una llei inexorable de la vida sabem que tots els excessos, de la casta que siguin, són dolents i de qualque manera s'han de pagar, tant els que es perpetren a títol individual com els que tenen a veure més amb l'esdevenir social. Atès que el personal és molt donat a l'espectacle (la societat postmoderna s'ha dit que és tota ella un gran espectacle), potser per obtenir algunes estones de felicitat a l'embalum de monotonia i avorriment que vivim cada dia, l'excés i la desmesura té força bona premsa; qui és capaç de fer qualque capbuitada que surti de la normalitat té l'aplaudiment immediat de la tribu.

No importava ser gaire espavilat per témer-se que el creixement desmesurat que ens ofereix el postcapitalisme no seria un estat permanent, viure per sempre en un paradís estibat de vaques grasses, amb uns comptes corrents inflats cada dia de l'any, sense cap casta de límit. Ha vengut la crisi per advertir-nos-ens (tot i que, pel un veu i escolta, no n'hem aprés la lliçó: d'aquí a no-res tornarem a encendre el turbo cap a la mateix a direcció); entremig han anat apareixent corrents o moviments simptomàtics, amb tots els emperons de caire ideològic, moral, polític que els vulguem posar, de resposta a un model de societat que pareix només agenollada als altars del déu consum; corrents com l'slow food, el 15M (hi ha analistes que diuen que, per bé que invisibles, ha duit aires nous a la política, que a més d'un ens costa detectar), o l'anomenat minimalisme.

Tenint com a punt de partida, alguns principis de la psicologia positiva, el pare de la qual és el psicòleg nord-americà Martin Seligman, la tesi estel·lar del minimalisme és que hem de viure amb allò just i necessari i, a partir d'aquí, mirar de ser feliços; no fa gaire, se n'ha traduït al castellà una de les guies bàsiques, Menos es más, de Francine Jay, coneguda com a "Miss Minimalist". Benvenguda sigui tota consigna que ens ajudi a posar barreres a la disbauxa i al malbaratament. Tampoc no és que el minimalisme ens aporti res de nou. Una forma de vida austera, sense luxes innecessaris, guiada més envers els plaers que afecten i desenrotllen la vida interior, és un ideal que podríem trobar reiterat al llarg de tots els períodes de la història; el programa minimalista l'han proposat la filosofia, les religions, i múltiples moviments de caràcter social, des que el món és món.

Els qui hem estats educats dins la tradició cristiana bé sabem que una vida modesta, sense gaire afició als béns materials, sense fardar de guanys ni beneficis, era un model de vida correcta. En general, es diria que era una manera de veure la realitat amb unes grans dosis de sentit comú i de realisme; es predicava l'austeritat perquè era la forma quotidiana de viure, perquè no hi havia cap bé sobrer. I la veritat és que quan un s'acostuma a passar amb allò que realment necessita (tampoc no hem de ser hipòcrites; tots, un moment o altre, ens permeten qualque detall extra, que també contribueix, diguem-ho així, a alegrar una estona la vida) arriba a la conclusió que no fa falta res més, que es pot viure allò que se'n diu bé, i amb una certa decència. Tanmateix, no hem de ser ingenus; el capitalisme i la societat de consum viuen ben tranquils, amb minimalistes o sense; els seus tentacles són tan potents que les estratègies per escurar-nos les butxaques són incontrolables. Allò que sí que és preocupant són els milions de persones al món que han de ser minimalistes per força, aquells que no tenen res de veritat.

Compartir el artículo

stats