15 de mayo de 2016
15.05.2016
Tribuna

La llibertat de cultes i la ignorància

15.05.2016 | 01:22
La llibertat de cultes i la ignorància

Començaré amb una anècdota, aquesta vegada rigorosament històrica. Un professor d'universitat se disposava a explicar a una classe de Literatura a un quart curs de Filologia. Se tractava de comparar el relat del sacrifici d'Isaac, com el conta el llibre del Gènesi, amb el de la tornada d'Odisseu a Ítaca, segons l'explica Homer. Per la cara que feien els alumnes, endevinà que, quan els anomenava l'Antic Testament, no hi acabaven d'entrar. Per assegurar-se, va demanar: Què és, l'Antic Testament? Silenci per resposta. Insisteix: Bé, què sabeu de la Bíblia? Què és la Bíblia? Se va aixecar una mà tímida. Endavant, què és? L'alumne s'atreví a dir: "La vida del Bon Jesús".

Senyors, comprovar que uns estudiants puguin haver arribat a un quart curs de la carrera de Lletres sense tenir noció del llibre que deu haver influït més en les lletres i en les arts de tots quants pot conduir un professor a la desolació més absoluta.

Tot això ve a tomb perquè no fa gaire vaig assistir a una jornada sobre llibertat religiosa, una ponència de la qual tractava sobre l'ensenyança religiosa en els centres docents. D'ençà de la democràcia, l'assignatura de Religió ha estat conflictiva. Escoltada la ponència, veig que ho continuarà essent per dècades, senzillament perquè està mal plantejada.

Ens agradi o no, sia quina sia la nostra fe, la nostra cultura està amarada de tradició cristiana. No, no se poden entendre ni la Literatura, ni les Arts sense tenir ja no dic uns simples coneixements, sinó una certa familiaritat amb la religió. Crec que era Ernst Gombrich, un historiador de l'art, que deia: si no saps què és l'ascensió de Jesucrist, davant un quadro que la representa, no entendràs si aquella figura que està a l'aire se'n puja cap amunt o descendeix cap avall. Els exemples se trobarien a centenars. Escriptors no creients, com Jorge Luis Borges, Umberto Eco, Henry de Montherlant i André Gide no s'entenen sense nocions de religió. No sé si Unamuno era creient o no, però sí que és segur que la majoria dels seus escrits no se poden entendre, ni tan sols superficialment, sense coneixements de cristianisme.

Sé que els dirigents en educació no són favorables a les Humanitats, cada vegada més retallades a l'ensenyança; però mentre n'hi quedi un residu, els coneixements de religió són indispensables. I si assignatures com les de Llenguatge, Literatura, Història i Art són obligatòries, ho ha d'esser també la de Religió, i el criteri dels pares dels alumnes no hi ha de tenir més empriu que el que tenen sobre la resta d'assignatures. Perquè si no, quin sentit té que un fill d'una família atea no haja de poder entendre el San Manuel Bueno, mártir i el d'una família beata sí?

No tocaré un tema particularment delicat i complex que és el de la intervenció que haja de tenir l'Església en la selecció dels professors i en els programes de les assignatures de Religió. En abstracte, pens que no hi hauria d'intervenir per res, al contrari, segons com la seva intervenció conduiria fàcilment a convertir-ne les classes en catecisme, que és allò que s'ha d'evitar de totes totes. Les assignatures de Religió han de servir per formar, no per adoctrinar, ni a favor ni en contra. L'Estat hauria de prendre les mesures per garantir-ne l'objectivitat i la imparcialitat més absolutes. Clar que, coneixent com són els polítics i la jerarquia eclesiàstica?

(*) Filòleg

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine