Tribuna

La senyora Jones

04.05.2016 | 01:56
La senyora Jones

Billy Paul (Filadèlfia, 1934) se'n va anar definitivament el 24 d'abril d'enguany. Posseïdor d'una inimitable i absorbent veu que s'expressava en un to dolç i malenconiós, del costat del soul en què regnaven les formes suaus i orquestrades, ens llegà sobretot una cançó inoblidable. Fou Me and Mrs. Jones (1972), que narra una història d'amor de final incert en la qual la senyora Jones, casada i amb un sentiment de culpa que la tenalla, es debat, pobrissona, entre mantenir o abandonar els encontres amb l'amant. Una cançó per evocar tot allò que el pas del temps o el temps passat ha barrejat a la memòria. Records plaents, records desplaents, emocions i sentiments confusos, pèrdues i trobades, errades i encerts que se'ns presenten desordenats de la mà d'uns compassos que ens acaronen (una vegada i una altra). Billy Paul ja no hi és, i a hores d'ara ignorem de quina manera solucionà la senyora Jones el dilema que la corprenia.

Darrerament, els amics, com ha fet Billy Paul, també se'n van. Costa de creure que, de cop, sense que t'hagi arribat ni un bri de queixa, els deixis de veure per sempre. Que ja no puguis compartir mai més ni una conversa, ni una lectura, ni una rialla distesa, ni unes idees per adreçar aquest món erràtic. Costa de creure que ja no sigui possible un encontre casual a peu de carrer, d'aquells en què es parla de tot i de res. Els amics, doncs, a poc a poc ens deixen. Deu ser cosa de la generació que ens ha tocat viure. Deu ser això. Deu ser que estem en camí de tornar-nos antics i que arribarà un dia que nosaltres, cadascun de nosaltres, desapareixerà també mar enllà o terra enllà... Lluny. Més enllà de les muntanyes. Més enllà de l'horitzó. Si podem triar el lloc i la companyia, encara serem benaurats. Aquesta és una bona forma de partir: envoltat dels teus, amb una mà propera, amb una veu que t'acompanyi i que puguis identificar com una veu estimada.

Tanmateix, si esdevé que la parca es presenta de sobte, virulenta, amb una fúria insadollable, haurà estat un viatge amb un final dissortat. Si esdevé almenys que la travessia hagi estat llarga i plena de ventura. Fet i fet, no controlem gairebé res, i el final, tampoc. No cal caure en el pessimisme existencial de Salvatore Quasimodo (Itàlia, 1901-1968), però sense perjudici que no hi hagi res més realista que el pessimisme, la nit és allò que més a prop està de definir què passa quan tot s'acaba (ed è subito sera). La nit o la foscor. La llum que s'extingeix per no encendre's mai més. Com el ulls de David Bowie (Londres, 1947, Nova York, 2016), cegats de forma premonitòria a la inquietant i desassossegant producció Blackstar, enllestida poques setmanes abans que el cantant sortís a emprendre una odissea per l'espai. Potser, pels voltants de Mart.

El poeta no em facin dir quin poeta recomanava que deixéssim els papers endreçats. Posem-nos-hi. Anticipeu-nos a quelcom que, tanmateix, ignorem quan vindrà, però sabem que vindrà. El cert de tot és que cada dia que passa la corda s'escurça. Cada dia un poc més. I els dies passen de pressa i, sense témer-nos-en, els dies de cop són anys. I els anys s'amunteguen, immisericordiosos, els uns damunt dels altres. Escriguem la litúrgia del comiat. Amb pocs mots, n'hi haurà prou. Deixem dit què volem que es comuniqui, com i a qui. O si volem que la partida sigui discreta i només discreta. En silenci. Que parli el silenci. Si és el cas, ni esqueles, ni cerimònies de cap casta, ni reunions d'amics i parents on s'expressa alguna mena d'homenatge pòstum. Res és una bona alternativa. Dependrà de cadascú. Però, comptat i debatut, res. Esvair-se com si res. Esdevenir res. Transitar descalços vers el no res. Esvair-se.

Mentrestant, tenim la vida. Abracem-nos-hi, a la vida. Abracem-nos als moments en què contemplem l'arbre fidel que sempre hem vist i sempre ens ha vist. Als moments en què ens sentim estimats i sentim que estimem. A l'amistat. A l'univers immens i inabastable. A les obres humanes que ens commouen per la perfecció i la bellesa. Finalment i encara que en precari, l'únic que tenim és la vida.

P.S.: Billy Paul farà part de la història com un artista d'una única cançó perquè Me and Mrs. Jones deixà una empremta tan i tan remarcable en l'artista i en son públic que mai res no la pogué igualar. Això no obstant, faríem bé d'esmentar una altra seva creació de volada, Your Song. Més recomanable, emperò, que cantada per Billy Paul ho és la versió altament millorada d'un inspirat Elton John.

* Advocat

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine