Tribuna

Els purgatoris fiscals

04.05.2016 | 01:56
Els purgatoris fiscals

Sempre és arriscat fer afirmacions de caràcter general, però jo diria que l'home del carrer, el ciutadà d'a peu o com el volgueu anomenar, veu el govern com un adversari, com un enemic natural. Ho va expressar Pierre Joseph Proudhon: "Esser governat vol dir esser observat, inspeccionat, espiat, dirigit, reglamentat, estabulat com el bestiar, adoctrinat, valorat, censurat, regit per individus que no tenen ni ciència, ni títol, ni virtut. Amb el pretext de la utilitat pública, et sotmetran a contribució, seràs expremut, falsejat, robat i, a la més petita resistència, a la primera paraula de queixa, renyat, multat, vilipendiat, vexat, acossat, desarmat?".

No sé si Proudhon feia llarg i no tohom s'apropiaria les seves paraules; però, quants n'hi ha que, en el fons, ho senten així. Els imposts són una malaltia crònica que dura tot l'any, però passa per períodes aguts com l'iniciat suara amb la declaració de la renda i del patrimoni, que tenen per conseqüència una cinglada de la qual estàs mesos a recuperar-te, si te'n recuperes.

El Govern adesiara tracta de seduir la població perquè pagui religiosament (és un dir) tots els imposts que recauen damunt cadascú, o sia, que no defraudi Hisenda. Difon eslògans que volen convèncer els contribuents no sols perquè paguin els imposts, sinó que encara hi passin gust. Pensau en aquell que deia "Hacienda somos todos", com recreant-se en el sarcasme que conté. El d'ara diu "Contribuimos para recibir". No sé què espera rebre, cadascú, quan paga imposts, ni si té noció de qui és qui ho rep. Quan ens donen dades dels sous que cobren els de dalt, desconfia. No pareix que la distribució de les exaccions sia justa, ni de molt. Som a l'altre extrem d'allò que els tècnics anomenaven "hisenda periclea". També se diu que els imposts ja se calculen comptant que hi haurà defraudació. Llavors el qui no defrauda hi perd.

No, els imposts no se paguen mai de bon grat, sinó cedint a l'extorsió. Però, a més, se dóna el cas que el govern d'Espanya justament ara passa per una fase de descrèdit com no se n'havia vista cap de quan se va morir en Franco. Els mitjans de comunicació, premsa, ràdio i televisió, cada dia ens informen de la corrupció que hi ha a les altes esferes: són els qui ens han governat els qui se veuen imputats per haver incomplit les lleis que volen imposar. Amb quin estat d'ànim hem de tributar?

El principi fonamental que jo voldria enunciar és que els qui ostenten el poder haurien d'esser exemplars, des del rei fins al darrer guàrdia municipal. També ho haurien d'esser (i això ja és un poc mal d'expressar) aquells individus que, sense formar part de l'aparat governamental, sia per l'ascendència o pel lloc que ocupen, tenen una funció rectora. Si no fos perquè el mot ha perdut el seu significat originari, parlaria d'aristocràcia (d'aristos, que vol dir "el millor"), la classe dels qui haurien de servir de model, no sols en la conducta moral, sinó també en el llenguatge, la bona criança, la urbanitat, la cortesia i la dignitat.

Però ja sé que tot això són flors i violes. Els qui no tenim accés a cap paradís fiscal continuarem en el nostre purgatori, i quan liquidem els imposts que ara vénen i ens deixaran a les tres pedretes, ens sentirem defraudats i ens hi resignarem.

* Filòleg

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine