Tribuna

Consagrem la norma

03.05.2016 | 11:55
Consagrem la norma

Una de les obstinacions més malaltisses dels partidaris de la nostra castellanització total és impedir que els catalanoparlants disposem d'un model de llengua estàndard, és a dir, del model de comunicació social de què disposa avui en dia i des de fa segles en general qualsevol idioma europeu normal.

Els mateixos que sempre, sempre, sempre, escriuen en un perfecte castellà estàndard, són els qui s'omplen la boca de "modalidades", de dialectalismes i de "lo nostro" quan veuen que, en qualque àmbit de la vida social, els catalanoparlants començam a avançar de cap a una societat lingüísticament normal.

Anem alerta a deixar-nos despistar gens ni mica amb la falsa qüestió de les "modalitats" dialectals. La qüestió és tota una altra: reparau com els mateixos que s'omplen la boca de "libertad de elección" totd'una que detecten una presència mínimament normal de la nostra llengua a l'àmbit que sigui, per exemple a qualque escola, aquests mateixos callen com morts allà on continua intacta la imposició supremacista de l'espanyol: callen sobre la situació a les sales de cine, a l'etiquetatge dels productes de consum, a la megafonia de les grans superfícies comercials, a la immensa majoria de canals de televisió i d'emissores de ràdio que emeten a territori de Balears, a la immensa majoria de publicacions en paper que són a la venda en els nostres quioscs, als controls de trànsit a la carretera, a les consultes de molts de metges, als jutjats, a les converses amb el personal que atén el públic en molts d'establiments comercials, i a una infinitat més d'espais de la vida quotidiana.

En aquests àmbits, on la imposició de l'espanyol es manté intacta, els pseudopartidaris de la 'libertad de elección' desapareixen, hi són sistemàticament muts, cecs i sords. Ja els van bé les coses així com estan.

I és que les llengües normals, les llengües que no malviuen sotmeses a un projecte polític nacionalista de substitució i d'extermini, com és la nostra, aquests idiomes normals disposen d'una eina de difusió social que infon seguretat personal expressiva i prestigi social alhora: la varietat estàndard. En aquestes llengües, tothom considera un fenomen normal el fet que els dialectes es vagin acostant de cada vegada més al model estàndard. En canvi, les llengües que sí que pateixen aquest programa d'extermini, com el català, el basc, el bretó, l'alemany d'Alsàcia o del Tirol del Sud, veuen sistemàticament criminalitzat aquest projecte de confluència expressiva pública.

Si receptàvem al castellà europeu la mateixa medicina que els castellanistes de "ses nostres modalitats" recepten al nostre idioma, hauríem d'arribar a la conclusió que, per exemple, el castellà estàndard és un crim a Andalusia. Efectivament, sobretot entre les generacions més velles, les que menys són passades per l'escolarització estatal espanyola, per posar uns poquíssims exemples, en lloc de dir "abrocharse los pantalones", com diuen en castellà estàndard, diuen "atacarse". No diuen "ataúd", sinó "ataute". No diuen "atreverse", sinó "aterminarse". No diuen "último", sinó "cabero". Ni diuen "certeza", sinó "certenidad". Ni "día de fiesta", sinó "disanto". En andalús diuen "entenzón" i no "pelea", com diuen en castellà estàndard. Diuen "manque" i no "aunque". Diuen "alcarcil" i no "alcachofa". "Aljofifa" i no "bayeta". "Esmorecerse" i no "desmayarse". "Bardomera" i no "suciedad". I així en podríem omplir un llibre. En andalús, hi ha diferències de gènere amb el castellà estàndard: no diuen "la costumbre" ni "la sartén", sinó "el costumbre" i "el sartén". En andalús, tan freqüent és dir "ustedes hacen" com "ustedes hacéis", forma que no admet l'estàndard espanyol. En andalús diuen "oí de cantar" i no "oí cantar" i, igualment, diuen "comencé de limpiar", "vi de venir". I encara conserven, en algunes zones rurals, la conjugació medieval "leíba", "traíba", "oíba", "creíba", eliminades de l'estàndard castellà, com passa amb els futurs "jadré" (i no "haré"), "cadré" (i no "caeré"), "consigré" (i no "conseguiré").

Però allà, el nacionalisme espanyol considera la cosa més natural del món que les noves generacions s'acostin al castellà estàndard en llur llengua quotidiana. I ja no diguem en la vida escolar, mediàtica i social en general.

Així és que la qüestió no és "de formes" sinó de funcions. Si volem que el nostre idioma servesqui per a totes les funcions de la vida social, continuem la tasca d'unificar-lo no tan sols gramaticalment sinó també oralment a fi de fer-lo vàlid per a les locucions de ràdio, de televisió i de doblatge de films cinematogràfics. I unifiquem-lo integralment, transversalment, neutrament entre tots els dialectes, no com ara, que el malunificam a través del dialecte catanyol de Barcelona.

En canvi, si el volem tan sols com un llenguatge de funcions tribals, per a usar-lo, com deia el "caudillín" Aznar, "en mis círculos amistosos más íntimos" i enlloc pus, aleshores fomentem-ne la disgregació en subestàndards com el catanyol, el "valenciano", el "mallorquín", el "menorquín", l'"ibizenco", el "formenterenco", el "lapao" i tota aquest regalim infinit de cagarel·la reduccionista, tribalitzadora, esquarteradora i exterminadora del nostre idioma nacional.

La qüestió, per tant, no és "de formes" sinó de funcions. Aquí hi ha el rè!

*President de la delegació de Manacor de l´Obra Cultural Balear

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine