Si un afer hi ha que afecti el viure dels homes aquest és l´amor. És un dels déus estrella a qui aixecam força altars i elevam pregàries de diversa mena que, més d´un poc, no són ateses. Passa que és un d´aquells conceptes sobre els quals tant s´hi ha reflexionat que costaria escatir què és o pugui ser l´amor; toparíem tantes, d´una bellesa i una sagacitat extremes, definicions del que és que, superats i vençuts dins un maremàgnum conceptual, ens sentim incapaços de triar-ne cap de concret que ens satisfaci del tot.
A l´hora de la veritat, com sempre sol passar, és la vivència concreta i quotidiana del que sigui, ara de l´amor, allò que ens guia en la nostra percepció del fenomen. Si l´amor ens ve de cara, donam tota la raó als qui n´han dit les mil meravelles i, potser, estaríem disposats a afirmar que es tracta d´un de les millors experiències que es poden viure; si, per contra, l´amor no ens és propici, ja ens poden venir amb sermons; la vida es transforma en un suplici, perquè, en el fons sabem que, sense uns brins d´amor, és d´allò més complicat encarar els envits de la vida.
Cada temps ha tengut la seva manera d´estimar; per no sortir dels límits d´Occident podríem recordar que a Grècia i a Roma, el matrimoni no es posava dins el mateix sac que l´amor estricte ni les relacions sexuals; va ser el cristianisme qui va igualar l´amor amb el matrimoni, i va convertir-lo en una espècie d´assegurança permanent de vida de l´ordre social; a l´edat mitja hi senyorejava l´amor cortès, aquell que varen poetitzar els trobadors, els primers poetes laics i en llengua vulgar d´Europa, que es presentaven com a amants amarats de delicadesa, refinament i cortesia; amb un matís, les dones desitjades, ja passa això, ja, no eren les pròpies; les d´altri eren més cobejades, i, de pas, les volien casades; diguem que els trobadors eren gent de casa bona, i tenien temps a perdre ¡quina enveja¡ a bastir juguesques amoroses. Al segle XIX, el romanticisme va donar peu a l´amor passió, però també es va dibuixar una idea de l´amor que ha perdurat fins als nostres dies; se certifica l´aliança entre l´amor i el matrimoni, i es posa la família com a, presumpta, mostra perfecta de l´amor, i, de pas, s´instaura una separació de funcions entre el mascle i la femella. No podem deixar de fer esment, com a episodi si es vol anecdòtic, i es demana disculpes pels qui hi varen creure de bona fe, en l´amor lliure que predicaven els hippies; un bell ideal, sense dubte, que en degué fer feliç més d´un (els més espavilats, sense dubte), però que no pareix que sigui un bon exemple a seguir, atès que, per molt liberal i tolerant que se sigui, no fa gaire gràcia això haver de compartir parella i llit.
I ara? No és fàcil donar-ne una resposta fàcil: tot és eteri, o líquid, en encertada metàfora. La gent no s´hi vol complicar la vida. Per a això, hi ha qui, tot netejant l´amor de tòpics suats, allò d´un únic amor etern, de l´amor com font constant de patiment, proposa que l´amor es negociï; se´n posin les fites clares; des dels afers més domèstics als més espinosos, com el de la fidelitat mateixa, o els dineraris. A part d´un pas més en el camí d´anivellació social d´homes i dones, hi hauria una qüestió de dignitat personal; no hi ha res més patètic que insistir a ser estimats per qui no ens estima, o que, per amor, estiguem disposats a partir tota casta d´humiliacions. Parlem-ne, doncs, abans de donar el sus.
