Un dels records que enterboleixen una mica la imatge d'una infantesa, per sort, envoltada de felicitat i de bon vent, són les betcollades i les advertències pujades de to dels mestres que no donaven passada a la mala lletra que fèiem i que, com a càstig, ens feien repetir a cor què vols pàgines i pàgines de cal·ligrafia per mirar si l'endreçàvem. No va servir de res, com gairebé tot el que es fa a còpia de crits i amenaces; la mala lletra ha estat sempre una marca de la casa, què hi farem!, ningú no és perfecte. Per això mateix, sempre hem tengut una gran admiració per aquells qui exhibeixen una cal·ligrafia per a nosaltres angelical; solen ser, per altra banda, persones d'una notable intel·ligència, sòlida formació i ornades amb virtuts tan poc freqüents com el sentit comú i el de l'amistat. El principi més elemental de la grafologia estableix que l'escriptura és un diàfan mirall de la nostra personalitat.
De cap manera ens arrengleram amb tots els qui, de manera un si és no és apocalíptica, atribueixen tota mena de malvestats als nous ginys digitals que omplen ara les nostres vides i que s'han convertit en eines imprescindibles per a la majoria de les nostres activitats diàries. Han vengut per quedar-s'hi, a casa nostra; pareix, a més, que som només a l'inici, perquè s'aniran sofisticant encara més i més. La seva incidència en el camp de l'educació és potser més cridanera que en altres àmbits, perquè toca una baula molt sensible de la societat, en què hi està implicat un percentatge molt elevat de població i perquè hi ha en joc la formació dels ciutadans del futur. Tothom s'hi veu amb cor de dir-hi la seva, i, de pas, proposar-hi solucions que, si no venguessin sovint de gent formada, es diria que són acudits; per atzar, hem ensopegat no fa gaire amb una entrevista amb un think-thank de cert renom, César Molinas, que afirma ex cathedra que els al·lots ja ni han de trepitjar les aules; han d'estudiar via internet; tan sols han d'anar-hi a fer els deures; els mestres només haurien de fer una funció tutelar (també preveu, per cert, en Molinas, que, d'aquí a no-res, viurem 150 anys i ens jubilarem als 120; gràcies).
¿Com s'enfoca l'ensinistrament de l'escriptura, un dels fonaments de l'aprenentatge, en l'era digital? Un de les evidències és que un alt percentatge de la població, ha deixat d'escriure a mà; pareix que només la llista de la compra n'és un dels pocs reductes que en queden. Tanmateix, per molt que no la practiquem, és una habilitat que molts generacions tenim adquirida i que el cervell no pot oblidar tan fàcilment; fins i tot es recomana que, a partir d'una certa edat, s'escrigui a mà, cada dia, uns deu minuts, per fer anar llatí el nostre intel·lecte, talment caminar una estona, fer sudokus o practicar el càlcul mental. Pel que fa a l'ensenyament, els experts consideren que de cap de les maneres no s'ha de desterrar l'aprenentatge de l'escriptura a mà (un debat col·lateral que s'ha encetat és si és preferible aprendre escriure amb lletra lligada o d'impremta) per molt que les eines digitals vagin ensenyorint-se del procés formatiu; quan s'escriu a mà es desperten multitud de mecanismes del cervell, els noms dels quals (el gir fusiforme esquerre, el gir frontal inferior i l'escorça parietal posterior) ens deixen bocabadats, als ignorants en la matèria; s'activen la memòria visual i la verbal; el treball intel·lectual que representa escriure a mà, en tot cas, és més complex i, per tant, no serà deixatat tan a lleugera. L'escola, per bé que atenta a la innovació, ha estat, des de sempre, una institució assenyada i assentada en la tradició.
