Una de les paradoxes més curioses dels humans, sobretot des del punt de vista d'un observador provecte i en gran mesura desenganyat de gairebé tot, és que ens passam la vida ordint grans projectes de futur, que, en el nostre inconscient, en aquells racons amagats del cervell, tan perillosos i enigmàtics, d'altra banda, que Freud va intuir que teníem, i que són una mena d'arma de destrucció preparada per si qualque dia l'hem de fer servir, sabem de cert que mai no assolirem; en canvi, deixam de fixar-nos en metes potser no tan vistoses, més a ras de terra i no tan espectaculars, però que potser ens farien unes persones força més felices o, com se'n diu ara, més realitzades.
L'aspiració a ser feliç; vet aquí un dels grans reptes que, des de sempre, hem tengut com a endarrer els homes. Es tracta, la felicitat, d'un d'aquests «grans conceptes», talment, la llibertat, la bellesa, el bé, el destí, entorn dels quals s'ha reflexionat amb rigor i s'hi han escarrassat a dir altes i venerades paraules els millors pensadors de qualssevol èpoques de la història. Conceptes difícils d'escatir (i aquesta també és una altra paradoxa semblant a la que esmentàvem més amunt), sobre els quals tot fill de veí creu tenir dret a fer-se'n una opinió pròpia, que és, com no podia ser altrament, l'única vàlida i correcta.
A diferència del que s'esdevenia en temps més obscurs, pareixeria que avui la gent tenim més probabilitats de, diguem-ho amb totes les prevencions que cal en aquests casos, ser més feliços. Si es tenen en compte (com és lògic, des d'un punt de vista occidental que, com és evident, no és un model gaire engrescador) els avenços en els camps de la tecnologia, la medicina, l'educació, que han donat peu a uns nivells de benestar inimaginable per a tantes generacions del passat, podríem conjecturar que som unes societats que no tenim dret a queixar-nos de res, i que tenim la felicitat just a tocar. Tanmateix, l'evidència és que no arribam a ser-ne mai del tot, de feliços. I si ho som, o ens hi consideram, amb el poc que tenim i amb els dons amb què hem estat agraciats, no ens atrevim a dir-ho, perquè no ens diguin que som uns conformistes i uns panxacontents.
Si no feliços, allò que sí que abunden com les males herbes, d'un temps ençà, són les teories, i les pràctiques, per a ser-ho, moltes de les quals no són més que un enfilall d'obvietats que farien esclafir de riure el més beneit del poble. Potser perquè les felicitats que grapejam són només marginals i estam tan mancats d'estima i desemparats enmig dels deserts digitals i tecnològics que ens aferram a les mínimes paraules amables, com les que ensopegam als manuals d'autoajuda, uns dels grans bestsellers del mercat editorial actual. Un dels gurus més valorats ara mateix del gremi de la felicitat és Tal Ben-Sahar, filòsof americà d'origen israelià, un dels professors que més alumnes atreu a les seves classes, que predica en universitats de renom sobre una presumpta «ciència de la felicitat». Les seves receptes són d'allò més senzilles i, en principi, a l'abast de tothom (entre d'altres, fer una mitja horeta d'exercici, du unes sabates còmodes, dir allò que penses, escriure els records i experiències gratificants, omplir les cases d'imatges felices); costa creure que deixar de ser infeliç tengui un preu tan esquifit; acostuma a ser més complicat escapar dels abismes de la infelicitat; en molts casos, hi ha qui hi esmerça una vida sencera i encara no se'n surt. Les ciències solen ser mecanismes força més seriosos.
