La potència visual de la fotografia ens ha captivat des que Nicéphore Niépce inventà el 1826 la primera càmera fotogràfica. Tots tenim gravada a la retina alguna imatge icònica que ens trasllada a un altre temps i un altre lloc, però que fem nostres per a tota la nostra vida. Per la meva passió per la història, una que tinc gravada a foc és la d'aquell infant jueu del gueto de Varsòvia, amb les mans aixecades en senyal de rendició, una imatge homenajada al film Vals amb Bashir del director Ari Folman, que la traslladà magistralment al camp de refugiats de Sabra i Chatila en els dies de les matances de civils palestins comesos pels falangistes libanesos. En aquests dies, en què uns altres refugiats omplen els telenotícies i les fronteres d'Europa, no puc evitar de fer l'exercici de translació històrica, comparant les imatges que el drama dels refugiats ens va deixant dia a dia amb la d'aquella vella Europa que no volgué gestionar amb coratge un altra desafiament: el feixisme. A cada nova imatge en color, sorgeix amb força la seva homònima en blanc i negre: La dels refugiats asfixiats dins un camió amb la d'aquells primigenis intents del nazisme exterminador en massa, instal·lats en camions que reconduïen els gasos tòxics a l'interior del vehicle amb efectes letals. La de les aglomeracions de refugiats esperant a les andanes un tren de mercaderies que els dugui a Alemanya, amb aquells altres vagons amb filferro a les finestres que transportaven com bestiar els untermensch al camps d'extermini. La de la policia Macedònia "gasejant" dones i nins, amb les cambres de gas de qualsevol Auschwitz; o aquell incendi provocat per neoNazis a un alberg Alemany, on havien d'acollir un grup de Sirians, amb l'incendi del Reichstag el 1933, també provocat per l'extrema dreta, que n'acusà als partits d'esquerra i que fou utilitzat, com ara, per retallar encara més drets i llibertats. Una retallada de llibertats públiques que no fou contestada socialment i denunciada anys després pel pastor protestant Martin Niemöller.
I amb el drama dels refugiats arriba també el drama polític i el debat social. Vergonyosa, lenta i covard ha sigut la resposta de la nova Europa, aquella que fa bandera de la llibertat sense fronteres, però que s'agenolla davant els poderós i és arrogant amb els desvalguts. Aquella Europa que no aixeca fronteres, però que paga a càrrec del seu pressupost per a què altres països sí que les aixequin, que espolia els refugiats amb l'excusa de la manutenció (qui ha vist els munts de dents d'or dels gasejats a Auschwitz sap de què parlo). O aquella Europa que abandona a la seva sort a països membres, com ara Grècia, enfonsada moral i econòmicament, exprimida com una colònia d'ultramar i que ara, buida de recursos, és abandonada per la metròpoli. No hi ha "homes de negre" de la troika per supervisar el drama a les platges de Lesbos, però si que ni hagué per supervisar que el seu Govern tornés els crèdits. Els doblers serveixen per pagar interessos milionaris però no per salvar Aylan Kurdi. Aquella classe política Europea que sacrificà Txecoslovàquia per apaivagar al monstre del nazisme, quan tothom sabia que la fera no satisfaria mai la seva fam expansionista; la mateixa Europa i la societat de nacions que abandonà Espanya a la sort dels afusellaments i els camps de concentració de Franco. El appeasement que tan malament funcionà el 1939 i que en la seva versió 2.0 no millora les expectatives i calca els efectes nocius per a la humanitat. Una Europa i en especial una Alemanya, principal destí dels refugiats, que reclama la capitalitat econòmica i política d'Europa per regir els destins de milions de ciutadans, però que recula i mostra la seva pitjor cara quan d'abanderar altres causes més humanitàries es tracta.
Una Alemanya on a les escoles ja s'estudia el Mein kampf, on s'ha treballat molt el seu passat dictatorial però que veu que la covardia de herr Merkel oxigena l'extrema dreta, que mai ha desaparegut al país i que ha trobat en els refugiats sirians els nous untermensch als quals acusar dels seus problemes i el punt on focalitzar la seva ira. No hi ha temps que no torni.
Un panorama descoratjador, que sens dubte encara ens deixarà més imatges icòniques del drama de la humanitat, que, tot i no oblidar la seva història, està disposada a repetir-la. Quants nous Vals amb Bashir veurem ballar?
(*) Vocal de Memòria de Mallorca
