A remolc de cada terratrèmol polític „la situació dels refugiats sirians, la imposició de la UE sobre la voluntat del poble grec, l´eventual ensorrament de l´economia xinesa...„ es fa palès la necessitat de canvis reals en les estructures de poder. Canvis reals d´ample abast que superessin el nominalisme. Ja no es tractaria de substituir la inapetència dels governants de la vella escola per una voluntariosa nova classe política que, de ben segur, acabaria assimilada en dos dies pel mateix sistema que diu voler combatre. Es tractaria de quelcom bastant més profund que prendria forma a partir d´una anàlisi rigorosa de la situació del món. Per demanar-nos-en on ens duen les tensions permanents, materials i dialèctiques, entre pobres i rics, entre justícia i injustícia, entre llibertat i opressió...
Canvis, doncs, estructurals que permetessin, en substància, deus coses. En primer lloc, que el poder polític efectiu estigués en mans dels ciutadans, amb una implicació directa en les decisions que els afecten. Segonament, el revers, és a dir que el sistema financer deixés de sotmetre la humanitat a la lògica econòmica de la maximització del propi benefici. Si el poder financer té el món captiu per mitjà d´un instrument que es diu deute públic, convindrà assentar les bases per a modificar aquest estat de coses. Posem-nos-hi. Tanmateix, l´horitzó paga la pena. Paga la pena lluitar per la superació de la ignorància i la injustícia. Dos extraordinaris objectius per evitar les guerres, la fam, l´explotació i tantes i tantes xacres que engendren els poders financers amb la instrumentalització burda dels governants de cada casa. Superar la ignorància i la injustícia. Posem-nos-hi. De moment, comencem amb el rebuig dels estereotips que ens colonitzen el cervell a cada instant.
Vegem. Soló (segle VI AC), un dels set savis grecs, va voler que els habitants de la polis fossin lliures. I una de les mesures que adoptà fou allò que s´anomenà l´alleugeriment de les càrregues. En aquesta direcció, decretà la nul·litat dels deutes que esclavitzaven bona part de la població i prohibí que en el futur els préstecs s´avalessin amb la llibertat personal. És a dir, comprengué que uns ciutadans tenallats pels deutes no eren uns ciutadans lliures. Però encara afavorí més la sensació de pertinença a una comunitat d´homes lliures atorgant als desfavorits la facultat de ser membres de ple dret de l´assemblea i dels tribunals. Així els implicà directament en las tasques de govern i en l´administració de justícia. I d´aquí esdevé que la història de la democràcia atenenca sigui la història de l´adquisició progressiva del poder polític pels ciutadans.
Avui, la humanitat ha recorregut el camí a la inversa. Els deutes esclavitzen els ciutadans i els estats, i els governs -tots els governs del món- tenen un marge de maniobra inexistent per a prendre decisions que permetin revertir la situació de dependència absoluta amb els poders financers. El deute, el privat i públic, acompleix diverses funcions. La primera, la d´impedir que els deutors siguin lliures de destinar els recursos a allò que més els convingui i que, per contra, hagin de generar sense fi més i més recursos per a destinar-los a satisfer els interessos del deute i la mota. I, en segon lloc, té, el deute públic, la funció de garantir que les decisions econòmiques que els estats adoptin en cada moment estiguin condicionades al cent per cent per l´objectiu d´aconseguir que el sistema financer et continuï deixant diners. Perquè els estats, convé recordar-ho, pagaran amb més endeutament el deute que dia rere dia han de pagar. I així successivament i indefinida en una cadena que du a demanar diners prestats per a pagar els interessos periòdics, i el principal dels crèdits vençuts. Un esclavatge en tota regla sense que s´albiri cap possibilitat de redempció.
Grècia és l´exemple més proper i més descarnat del totalitarisme amb que actuen les finances (i també ho és, d´exemple, de l´assimilació de la nova política per part de les oligarquies financeres). El poble grec amb els vots havia optat per una política diferent que posava en entredit els designis del totpoderós sistema financer. Però als vergonyants governants europeus els faltà temps per acudir en l´auxili dels seus amos i advertir als hel·lens que allò que havien decidit no tenia cap valor i que a continuació els dictarien les decisions que els convenien. O això o l´asfixia, o això o l´empobriment creixent de la població, o això o la manca de cobertura dels serveis bàsics. D´aquesta manera Europa va explicar a Grècia com havia d´entendre la democràcia. La democràcia formal era l´embolcall, però el bessó era el poder de l´oligarquia que s´havia de preservar per damunt de qualsevol altra consideració. El missatge restà clar: res es podia moure. Res d´estructural, ja s´entén.
Però la resposta encara ha de venir. Tornem al començament. Soló volia que tots els ciutadans atenencs fossin lliures i els condonà el deute i prohibí que en el futur avalessin crèdits amb el condicionant de la pròpia llibertat personal. Doncs bé, si traslladéssim aquest principi „el deute esclavitza„ al terreny de la cosa pública, ens toparien amb l´evidència que els estats es troben en una situació d´esclavatge en relació amb els poders financers. Cap decisió no es pot adoptar que contradigui la màxima del benefici creixent i sense aturador dels monopolis financers. Ni cap decisió pot deixar-se d´adoptar si els mateixos poders les consideren de caràcter estratègic.
I com que els estats paguen les obligacions que contreuen dels ingressos que li aporten els ciutadans, el cercle del raonament es tanca. Els ciutadans són esclaus dels estats i els estats són esclaus dels poders financers. Mentrestant, la injustícia i la ignorància, que és allò que convé als que manen, es consoliden. Per revertir aquesta realitat cal un radicalisme democràtic, una actuació organitzada múltiple, general, que suposi la conquesta del poder per la ciutadania. Per emetre acte seguit un missatge clar de desobediència legítima: el deute no es pagarà perquè no es pot pagar. Perquè pagar-ho significaria el mateix que perdre definitivament la dignitat. Perquè pagar-ho ens remet a la condició d´esclaus i l´home ha nascut per a ser lliure.
