Tribuna

Carrer "General Franco"

23.02.2016 | 02:29
Carrer "General Franco"

La lenta desaparició del franquisme de la nostra societat està construïda sobre un munt d'iniciatives, de vegades institucionals i altres personals, històries que van més enllà de la política i que ens conviden a la reflexió, i aquesta és una d'elles. Són els anys 80, uns regidors novells i progressistes d'un petit municipi mallorquí, el nom del qual no cal recordar, han decidit canviar el nom del carrer dedicat al "general Franco" pel d'un il·lustre filòleg. En aquells moments d'aquesta decisió se n'esperava polèmica. Els regidors decidiren reunir els veïnats, i explicar la decisió. Ningú va dir res, la reunió degué ser relativament pacífica, però quan va acabar una persona major es dirigí a un dels regidors i li va fer aquest comentari: "què hagués dit ton pare?" (perquè feia alguns anys que el pare havia mort). Sí, el pare, combatent del bàndol "nacional", sense profundes conviccions ideològiques, cridat a files com tota la seva quinta, deixant sa dona embarassada, sola, amb un fill petit; la història que no coneixia l'home que suposadament s'hagués enfadat perquè Franco deixàs de donar nom al carrer té a veure amb les conseqüències d'aquella Guerra; aquella dona sola va sentir sempre una profunda antipatia cap aquell règim que la va obligar a fer de mare fadrina, a viure amb angoixa i recursos magres durant tres anys, amb un infant petit, arribant així al punt de perdre la por i treure fora de ca seva a les jovenetes de camisa blava de la "Sección Femenina", al crit de "ja teniu el meu home, que no vos basta?", quan li van anar a demanar doblers per finançar "el alzamiento".

El nom del carrer es va canviar. Devien faltar llavors més de vint anys perquè s'aprovàs la primera llei de memòria històrica. Encara no existien les associacions, encara era viva tota una generació que havia viscut, patit i lluitat a la Guerra Civil, una generació a qui decisions com la que explicava abans removia tot un seguit de records de vivències que havien marcat la seva vida. Però ja en aquell moment hi havia regidors que tenien clar que havien d'anar esborrant els símbols d'exaltació de la dictadura, de manera segurament intuïtiva, perquè la Transició s'havia fet sense entrar en aquest terreny, intencionadament, i tot i així ja sabien que la normalitat democràtica requeria eliminar els vestigis de la victòria d'uns militars colpistes sobre bona part de la població del país. La normalitat democràtica exigia llavors, i exigeix encara ara, amb més motiu pel temps passat, que es retorni la dignitat a les persones, a les famílies, que varen patir de forma brutal la condició de derrotats d'una guerra provocada per un cop d'estat, conduïda amb tota la barbàrie de les tècniques colonials apreses pels militars colpistes, aliats dels règims polítics més funestos de l'Europa del segle XX. Superar el relat franquista de vencedors i vençuts requereix recuperar de l'oblit la memòria d'aquests darrers, requereix eliminar sens dubtes tots aquells símbols que evoquen la victòria de la dictadura feixista; monuments, carrers, dedicatòries o condecoracions han de desaparèixer per qüestió de salut democràtica. És una qüestió de dignitat, perquè hem parlat de l'exaltació de la victòria dels colpistes, incompatible amb un sistema democràtic, però i les víctimes? Les lleis per retornar la dignitat, fent florir la veritat, imposant la justícia, permetent el retrobament de les famílies amb els seus parents encara ara desapareguts, arriben tard per molta gent, perquè la generació que va ser protagonista directa de la Guerra i la repressió immediatament posterior va desapareixent, i és precisament per això que cada dia que passa resulta més urgent tenir una llei, o millor un sistema de lleis, que assoleixen aquests objectius, recuperant la memòria, retornant la dignitat, la veritat, la justícia i, en definitiva, la humanitat, al lloc destacat que els hi pertoca.

Ja no estam als anys 80. Han passat més de trenta anys dels fets que contava al principi, més de quaranta de la mort del dictador. En aquella Espanya, en aquella Mallorca que tenia encara tan recent el record del franquisme hi havia regidors que ja donaven passes en aquest sentit, conscients que les seves decisions provocarien la incomprensió de bona part de la seva comunitat. No crec que pensassin que, a l'any 2016, encara estaríem debatent la necessitat de tenir una llei de memòria històrica, o una llei de fosses, com les que es tramiten ara al Parlament balear que, sens dubte, no sols és una bona notícia per a la normalitat democràtica del nostre país, sinó una absoluta necessitat.

* Secretari de Política Autonòmica del PSIB-PSOE

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine