No deixa de ser curiós i paradoxal, com s'ha observat a balquena, el fet que en una societat en general tan d'esquena als afers culturals, les disputes lingüístiques, ja siguin els bons usos orals o escrits, ja sigui en la indiferència envers la literatura, solen aixecar sempre qualque mena de polèmica, i, si s'escau, enfrontaments, de paraula i d'obra, destinats a fer mal a l'oponent. En tenim un exemple proper en la proposta d'ensenyament de llengües estrangeres que proposa l'actual Conselleria d'Educació, que pretén substituir el malavidós TIL, de trista memòria, que es va empescar l'anterior Govern de la comunitat. Ja ens hem acostumat al nul consens social que generen qualssevol decisions o opcions, de caire institucional i fins i tot personal, que generen les llengües.
Potser, d'entrada, hi hagi una explicació, diguem-ne, senzilla, de tal situació; no importa recordar que la llengua és el vestit més personal i íntim que duim posat cada dia; si ens volíem posar una mica més transcendents diríem que és la nostra ànima. A la majoria de nosaltres no ens convenç gens ni mica aquella tesi, tan neoliberal i moderna, però que, per paga, se sol aplicar a les llengües dels altres, no a la pròpia, o materna, o com se'n vulgui dir, segons la qual les llengües són simples instruments de comunicació; aquesta, deixem-la pels acudits, per parlar del temps, o de la temporada desastrosa que fa el nostre equip; allò que ens surt de més endins, posem l'amor envers algú o el dolor que ens puny per una malaltia o per la mort d'algú proper i molt estimat, per a nosaltres van més enllà d'un rònec acte comunicatiu; expressen recers de la nostra més pregona intimitat, ens fan obrir-nos a l'altre com no podem fer d'una altra manera, si no és parlant (o escrivint). Les llengües són tan nostrades, com un pare o una mare, que no toleram de cap de les maneres que ningú hi fiqui mà en públic.
Però també seria una actitud negativa i, de fet contrària als fonaments mateixos de les llengües, atès que són un dels mecanismes més democràtics que hi ha (la llengua és de tots; cada parlat n'agafa pro domo sua els trossos que li van bé per esser ell mateix), negar-se'n al debat públic, el seu encaix dins la societat (sobretot en aquelles en què n'hi ha més d'una en joc, i mai no arriben a ser iguals del tot) i en el sistema d'ensenyament, les reformes internes de què puguin ser objecte. Tot i que en una societat tan caïnita com la nostra pareix difícil que es vulguin traspassar els vells horitzons de sempre, les inèrcies seculars, els principis intocables; la tan venerada Constitució vigent, posem per cas, necessitaria una bona sacsejada en aquest sentit, perquè consagra un flagrant principi de marginació legal de les llengües altres que el castellà.
Un dels eixos calents de la qüestió lingüística actual és com ens ho muntam perquè l'anglès, la llengua franca de les societats modernes, sense la qual pareix que és impossible traspassat les llindes de casa, s'acomodi dins el sistema educatiu. Tot juga a favor seu; el prestigi social, la bona preparació dels professors, les noves metodologies a l'abast, els nous ginys que ens oferix la tecnologia. Si no hi ha interès, però, no hi ha res a fer; per molts mitjans que s'hi posin. Aprendre una llengua és, al cap i a la fi, qüestió d'esforç, d'invertir-hi hores i hores. A part que, com deia el tan enyorat Gabriel Ferrater, el millor sistema d'ensinistrament lingüístic a Europa l'hem d'anar a cercar a les escoles jansenistes de Port-Royal, allà pel segle XVII.
