La legislatura passada (2011-15) va ser la legislatura del conflicte educatiu perquè el Govern es va encaparrotar en aplicar un decret de llengües que era un atac injustificat a la llengua pròpia de les Illes Balears i un menyspreu enorme a la professionalitat dels docents. Ho dic així de clar perquè per ventura no s'ha explicat amb prou contundència que la normalització de la llengua catalana ha estat feina dels centres educatius públics i concertats.
El 1997 un decret regulà que el català fos llengua vehicular de l'ensenyament en almenys el 50% de les matèries. Aquella disposició venia a donar cobertura legal a una realitat educativa que ja s'havia instal·lat a les Illes Balears almenys des del 1986. L'extensió de l'ensenyament en català s'havia fet des de baix, des dels claustres. I sobre compromisos personals, moltes vegades havent de vèncer les resistències que s'oposaven a qualsevol procés d'innovació, perquè en aquells anys ensenyar en català suposava renovar currículums, assajar metodologies, treballar en equip. El decret del 2013, fet sense consens ni consulta acadèmica i amb un calendari d'aplicació impossible com ja va dir el TSJIB, va ser un decret que no tan sols no es va poder aplicar, sinó que ens va col·locar a alguns en la necessitat d'haver de pensar com s'hauria d'haver fet si el que es volia sincerament era incrementar la competència lingüística de l'alumnat i contribuir així a un dels objectius educatius de la UE pel 2020: aconseguir que els joves siguin competents en almenys tres llengües en acabar l'educació obligatòria.
Com que som optimista, m'agrada veure oportunitats allà on altres veuen calamitats. ¿Hi havia alguna manera civilitzada i respectuosa de regular l'ús de llengües dins els centres docents reconeixent que la llengua pròpia -el català- partia en desavantatge front a les altres dues llengües -castellà i anglès- que eren llengües globals? No podíem mirar a l'exterior perquè no hi ha en el nostre entorn europeu un cas similar al nostre. Les experiències plurilingües d'altres països parteixen de contextos diferents perquè quan una llengua és minoritària en un Estat, és llengua nacional d'un Estat veí, i no hi ha cap cas en el qual les llengües cooficials siguin tan pròximes, tan similars, i on resulti tan fàcil fer la transposició d'una a altra.
Així, doncs, no és gens fàcil plantejar una alternativa acord al nostre temps. La UNESCO, en un document del 2003 sobre plurilingüisme, alertava que l'equilibri entre llengües vernacles i llengües globals és delicat quan hauria d'haver dit complicat. Així i tot, en aquests anys de conflicte s'ha treballat per trobar una alternativa al tema de les llengües. S'ha fet des del Pacte Social per a l'Educació i ho va fer ADESMA el 2014 quan el conflicte encara era ben viu. Aquestes són les coincidències: no es poden establir percentatges de dedicació horària com feia el decret del 2013 sense dades de competència lingüística, s'han d'orientar les metodologies cap a la integració de llengües i el professorat necessita formar-se metodològicament.
L'esborrany de decret presentat per la Presidenta Armengol no recull cap d'aquestes propostes ni que sigui com a suggeriments i se centra sols en la llengua estrangera. ¿Quin sentit té avui fer un decret sobre ensenyament de llengua sense recollir les aportacions més recents i contrastades sobre transposicions lingüístiques? On és l'estudi sociolingüístic en el qual es recolza aquest esborrany? ADESMA té dades d'ús de llengües de més de 10.000 estudiants de secundària de centres públics recollides la primavera del 2015 que s'haurien pogut usar. Un any abans, altra vegada ADESMA, va convocar a la UIB experts europeus en plurilingüisme per tal de rebre recomanacions sobre el paradigma plurilingüe. Aquestes recomanacions no hi són a l'esborrany. Tan de bo en el procés de tramitació del decret es puguin incorporar.
No és gens fàcil abordar el tema de les llengües dins l'ensenyament. Tots en som ben conscients, però si a principis del segle XX els lingüistes posaren el català a la mateixa alçada acadèmica que altres llengües nacionals, ¿no podem nosaltres mirar de posar el català en el context plurilingüe que vivim, sense complexos d'inferioritat, sense temor a la desaparició? Les altres llengües -castellà i anglès- també són part de la nostres competència lingüística, part de nosaltres mateixos.
* Va ser president d’ADESMA/FADESIB
