Tribuna

Mirada

10.02.2016 | 02:22
Mirada

Un creu que l'habitual mirada de l'home (vull dir: allò que miram), i sobretot la més personal, té elements rreemplaçables, diguem coses especialment nostres. Perquè delata el paisatge que més ens interessa i al que, més o manco, ens hem acomodat. Em permetria unes consideracions.

Potser el primer que cal notar és que aquesta mirada recorr terrenys molt diferents i de lleis també pròpies. Això ve a significar, per a aquest modest propòsit, que en realitat no tindríem una sola mirada, sinó almanco dues. Una, avui la primera i més pròxima, seria aquesta mirada "pràctica" que cal tenir sobre el nostre món a fi de dur endavant alguna manera partiicular de sobreviure. És una mirada, es pot dir, rodejada de fronteres "vives", fronteres mòbils per a bé o per a mal, i assistides de les adequades estratègies. L'altra mirada, diguem-ne la segona, seria la que, en els seus moments de protagonisme, desborda la visió anterior i planteja a l'home, posem, l'espessa entitat de les coses i llurs possibles demandes. Diguen que aquesta segona mirada ens posa davant un horitzó rigorosament indefinit (perquè d'ell ens interessa o ens pot interessar "tot"), en el qual l`hone, endemés de conèixer abismes com el del no-res o el de la bellesa, pot fer les seves preguntes i mirar d'obrir-se els propis camins. Se subratlla el contrast d'aquesta doble mirada per les evidents qüestions que planteja.

Per a fer present aquest contrast un notaria, sobre aquesta segona mirada i sempre en termes generals, que tota ella és una invitació nova per a l'home. Diguem que per a aquest vivent passa de l'àmbit de la simple utilitat de les coses al del seu coneixement aparentment defjnitiu i, per tant, al d'una opció esecialment autònoma. Pareix que en aquesta segona mirada l'home, diguem l'espècie, té en si mateixa un nou punt de partuda que la convida a crear els seus propis camins i, aixì, el seu paper diguem específic en aquest món. Doncs bé: si des d'aquí es passa a aquella mirada primera, la "pràctica", la importància del contrast no té molts dubtes. En termes igualment generals, és clar que aquell món jndefinit oferit a l'espècie s'ha convertit per a cada u en un món molt petit, un món individual, en el que el pes de les coses es linita principalment a la seva utilitat. Aquest fet és decisiu. Car una altra particularitat d'aquest petit món de cada u és que permaneix aïllat i separat dels altres, precisament perquè aquest significat de les coses anul·la, o deixa sota mínims, el de les persones. I la mateixa causa pareix estar en el fet que aquest món de cada u romangui marcat, d'una o altra manera entre moltes variants, dins l'ampli panorama del conjunt, car les petites coses que ens acompanyen, brillants o obscures, pobres o abundoses, són les que parlen, sobretot, per nosaltres i generalment donen color i entitat, posem, a les nostres vides.

Pareixeria que ens trobam atrapats en una lluita que no correspon a la nostra naturalesa i que, en lloc de donar-li vida, l'empobreixen. Aquesta visió, però, no seria exacta. Perquè també es viu un descontent, hi ha protestes i alguna solidaritat significativa. Signes especialment temibles, en canvi, serien l'orgull que pot acompanyar els ressultats de la lluita, i una certa mitificació referida als vencedors que ja no pareixen d'aquest món. El fet és que la poderosa història ha teixit les coses d'aquesta manera, i no hi ha valgut el que s'agj pogut dir en nom de l'home ni, en casos, en nom de "Déu". Conèixer les causes de la situació tindria, altre cop, la seva importància.

* Profesor emérito de Teología

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine