Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Barcelona anys setanta

Ales albades del anys setanta del segle passat, a Barcelona imperava el color gris. Un magma gris, un gris ambiental que surava en un aire dens i carregat de temences. Eren convé recordar-ho tantes vegades com calgui temps de dictadura, temps d'una dictadura que reprimia els discrepants sense contemplacions i els feia pagar un preu molt alt: la tortura, la presó i, fins i tot, la vida. El gris era aleshores el color de l'uniforme de la policia franquista que maldava per imposar-se a la protesta. Sovintejaven les vagues, els aldarulls i les manifestacions il·legals, sense matisos dels estudiants, dels treballadors i de les organitzacions polítiques democràtiques. Grisos, de fet, era el malnom d'ús universal que rebien els agents de la policia, el qual apel·latiu servia també, i molt, per increpar-los i desfermar-los els instints més virulents. Aleshores, tot era gris, ja ho hem dit, però també tot bullia. Et bullien dins del pit les ànsies de llibertat, l'esperit de solidaritat i l'afany per veure finir aquell règim oprobiós que ens tenallava el cos i l'esperit. I et bullien como si no! els vint anys. Ho havia proclamat Joan Manuel Serrat feia poc en una cançó memorable.

L'asfalt de la Diagonal i les llambordes de la plaça de la Universitat fumejaven. Ho feien sota les potes dels cavalls i dels pneumàtics dels vehicles policials plens d'uniformes grisos que et miraven amb els ulls encesos sota el gris dels cascs. Nogensmenys, les porres eren negres. I quan les veies brandejar amenaçadores per l'aire volia dir que t'havies fet massa a prop i que,tant si sorties incòlume de la batussa com si no te'n sorties, et convenia córrer per arrecerar-te, sense perdre de vista, tanmateix, el camp de batalla [Oh,temps aquell, quan les cames eren ales que et duien allà on volies!].Alguna sabata, alguna ànima esmaperduda, algun esperit indòmit fins al moll de l'os, alguna roba d'abric llançada a terra, llibres i quaderns, algun company emmanillat que era introduït a cops dins la furgoneta, vet aquí el camp de batalla... L'asfalt i les llambordes fumejaven. L'alè de la protesta també. Voldria retrobar un d'aquells esperits indòmits,perseguit amb sanya fins a la boca del metro, per agrair-li la generositat, per demanar-li si se'n recorda, de les manilles, i si encara conserva els senyals de la porra a l'esquena... Malaurada dissort. Malaurat color gris. Benaurada joventut. Benaurat esperit de revolta. Benaurats ideals.

L'endemà, de bon matí, la Diagonal era allà mateix. No deixava mai d'impressionar-te. L'amplada, la magnífica llargària de l'espai rectilini que es perdia a esquerra i dreta com si anunciés la impossibilitat d'abraçar-la amb la mirada... La zona arbrada, en fi, que feia que la passejada fos amable i apta per a la conversa, sempre compromesa, sempre a l'espera d'auguris que proclamessin l'acabament de l'opressió i la victòria de la llibertat. Mai no arribaria per aquesta via, la llibertat. Potser encara l'esperem quimèrica, desordenada, utòpica i sencera, la llibertat. Potser encara l'esperem submergits en un somni del qual voldríem no despertar-nos mai.

Diuen que els intel·lectuals atiaven el foc del descontentament, però eren difícils de trobar. Només sortien quan feia fosc. Anaven al llocs d'encontre tòpics, exclusius. Creien endevinar la direcció del vent. Miraven el fons de la copa amb un aire distant. Feien dringar el gel i pensaven que després d'aquest glop el món ara sí! giraria entorn seu. El fum els envoltava dins un aura de superioritat inaccessible, feien volutes, amb el fum, i, de tant en tant, escrivien un poema pretensiós que havia de ser definitiu. El destí del qual, del poema, era que ningú no l'entengués (ens renyaven per no estar a l'alçada, pobres ignorants).Mentrestant, el dia es desvetllava. Insegur, el dia, camí de casa, insegur el camí, com cada dia.

El gris a voltes es transmutava. A vegades sortia el sol, fins i tot de nit. A vegades corria un oratge fresc. A vegades s'alçava la boira, però et palpaves una vegada i una altra i, fet i fet, res de substancial no havia canviat. La realitat també era allà mateix, immòbil. Des del turó del Carmel, ben al costat del Parc Güell, es divisava una Barcelona enorme, de llevant a ponent i de nord a sud. Eren a penes les deu del matí del dissabte dia 2 de març de 1974. Tot era trist i desolat. No hi havia gent. No se sentia res més que la remor llunyana dels carrers llunyans i el propi batec. Tractaves de situar la Presó Model dins la inabastable trama quadriculada. Només feia uns minuts que just allà, a la Presó Model, Salvador Puig Antich havia estat assassinat en acompliment de la condemna a mort imposada pel règim franquista. Encara no havia fet els vint-i-sis anys. Volia viure, volia lluitar i volia vèncer, però varen decidir segar-li la vida. Varen decidir que no tindria una segona oportunitat.

Compartir el artículo

stats